Elogi socialista a l'harakiri

Diuen els textos nipons que l'harakiri és una mort no natural -i, per tant, volguda- que els samurais exercien en llibertat amb l'objectiu d'entregar la seva vida a l'eternitat abans de deshonorar-la i embrutar-la en qualsevol acció delictiva terrenal. Un acte de puresa sublim, una manera de morir cobert de glòria, vaja...

Bé, per un humanista liberal actual d'aquesta part del món, tot això no deixen de ser absurditats ancestrals que tota cultura i/o col·lectivitat humana singular qui més qui menys ha tingut, tradicions lamentables i estranyotes que no tenen cap sentit en l'actualitat. Una patètica redempció extrema que pobles i religions ignorants sempre han posat a la palestra del martiri humà com a fet maravellós i extraordinari. Collonades, com diria el gran Pla. Jo sempre he cregut en la vida i no en la mort, per això sóc fan d'aquell to sorneguer tan nostrat que un líder de l'ERC dels vuitanta desprenia quan una collota de gent amb cara de pocs amics li cridaven, "Independència o mort!", i ell responia: "Independència, és clar tu, independència!".


El PSC, sense dubte, durant aquests últims mesos està fent gala d'aquesta estúpida vella tradició nipona. El sorprenent article de la seva fundació, de la seva sala de màquines més potent controlada pel tòtem Miquel Iceta, la Rafael Campalans -pobre Campalans!-, escrit pel seu director i dirigent socialista Albert Aixalà, no ens deixa cap dubte sobre les intencions que a partir d'ara adoptarà aquest partit polític. Una declaració de principis que lluny de ser cagadubtes, és per fi la definició més diàfana que el PSC ha fet en els últims temps. Un text amb flaire de derrota que reconeix que a Catalunya ha triomfat l'opció sobiranista i crida al partit a articular la minoria unionista proespanyola. Com podeu veure, la indefinició i l'ambigüitat han estat substituides per l'autenticitat del seu caràcter  -que sempre és d'agrair-, el típic caràcter granític dels camarades del Baix Llobregat que ha esclatat com una bomba clúster a can Nicaragua. És a dir, l'harakiri en estat pur d'un dels dos transatlàntics de Catalunya i la renúncia a copsar majories socials per ser el partit de tots, que és en definitiva l'ABC de tot partit polític important. Ells ara opten i prefereixen ser el búnquer, furgar dins la cova dels inadaptats del país, minoritzar-se a si mateix. Increïble. Realment estic meravellat, de debò, no em puc creure com algú en aquests temps tan funestos reconegui veritablement com és i què vol, encara que això signifiqui perdre-ho tot, els bous i les esquelles. Brutal, bestial, estic corprès...

Després del dramàtic final del tripartit, un fracàs cercat i desitjat pel binomi CiU-Godó, era lògic que els dos grans perdedors fossin el PSC i ERC, els dos partits més importants del govern. Però si pels republicans la caiguda ha estat fruit d'una estratègia per fer avançar el país socialment i nacionalment que finalment no va quallar a la societat, deixant un pòsit sobiranista que sense cap dubte ara en gaudim. Per als altres, el Govern era per afincar el seu poder tal com ja practicaven a les diputacions. Per això uns remuntaran i tornaran a ser una peça clau per al país, perquè tenen projecte de país i un horitzó claríssim. I els altres, després de tenir un gran sostre ara no se sap si tenen terra, perquè el seu projecte polític s'ha enfonsat  i el seu declivi és il·limitat. Ells ho han vist i per això es dedicaran només als vots de la seva cova mentre fan cops de pal de cec. Han renunciat al país, i el país per fi comença a travar la normalitat tan desitjada, que no és cap altra que tenir un centredreta i un centreesquerra nacionalment inequívoc. Felicitem-nos per tot plegat doncs.

Article publicat al NacióDigital.cat