Dolçament atrapats

Segurament que si descomptem l'esdeveniment de la tercera república catalana (segona espanyola) l'any 1931, en què el separatisme català va tenir certa rellevància en els fets que se succeïren -recordem que era un moviment actiu i vigorós però escàs- podríem afirmar que els temps que ens ha tocat viure ara són sense cap mena de dubte, els més excitants pel que fa a les possibilitats que Catalunya pugui esdevenir un estat lliure, normal. Per dir-ho d'una altra manera, és l'únic moment a la història que el sentiment clarament independentista copa tant percentatge social i encalça a tantes capes de la societat catalana. Una altra cosa serà veure si aquesta onada té realment substància i longevitat, o és el típic bluf estacional.

La tempesta perfecta de les circumstàncies actuals ha acabat passant per sobre de qualsevol argument fal·laç, miserable i petit que els totpoderosos autonomisme i federalisme han esgrimit durant tants anys fent-nos perdre un temps preciós, mentre vociferaven les excel·lències d'aquesta gran mentida. El fet que, per un cantó, la sociovergència no pugui sostenir més la farsa autonomista després d'haver-ho provat tot durant els últims 30 anys i, per un altre costat, que l'Estat espanyol es vegi atrapat en la dicotomia de suprimir l'autonomia catalana o donar-nos un cove ple peix (que Andalusia, la guardiana de l'atroç igualitarisme a l'Estat de les 17 autonomies no està disposada a permetre de cap de les maneres) fa que la situació sigui tan summament perfecta per a les aspiracions nacionals catalanes que omple de felicitat a qualsevol independentista que sempre se n'hagi sentit.

Així, doncs, la reunió Mas-Rajoy va escenificar aquest argument que acabo de plantejar: ni l'un ni l'altre, per  moltes ganes que hi posessin, no podien arribar a cap acord. Ni l'un ha aconseguit el tracte que Catalunya es mereix dins de l'Estat espanyol, ni l'altre ha pogut tenir la cintura que va mostrar Suárez en la Transició volent crear un estat amb quatre nacions ben diferenciades. L'acord és i serà impossible perquè el context ha passat per sobre de qualsevol 'componenda' o enteniment entre Catalunya i Espanya (en aquest sentit, ja no cal ni que esmenti el llastimós paper que està fent el PSC i tota la seva òrbita). Un país pròsper i productiu que entén l'economia des de la llibertat i la competetivitat i que fa 300 anys que suporta un Estat subsidiari i improductiu ha dit prou a una manera de fer roïna, maldestre, improductiva i cretina que aquest estat té implantat en el seu ADN. C'est fini, game over!

Ara, com poques vegades a la història, tot està tendre i a punt per posar a la planxa. El president Mas i el seu partit han escalfat tant les seves bases i, en conseqüència, la societat, que amb un sol pas en fals la frustració seria tan grossa que no ens aixecaríem en dècades. I això, fa tota la impressió que el govern català ho sap, malgrat intents constants i diaris de la collota del pont aeri de rebaixar les aspiracions catalanes a un simple estat sudamericà associat als EEUU (com s'han de veure alguns!). La pressió al president serà i és espectacular a partir d'ara, i per això caldrà molta generositat per part de tothom i sobretot dels dos grans partits nacionals que aposten pel dret a decidir. CiU i ERC necessiten obtenir uns grans resultats per conduir el país cap a l'objectiu final, perquè CiU ja no hauria de dependre més del PP i l'esquerra d'aquest país necessita d'una vegada per totes que el partit majoritari d'aquest espai sigui netament sobiranista. Només així Catalunya podrà, juntament amb una ciutadania ja molt conscienciada, fer el gran salt definitiu. Per fer front al temut pont aeri convergent i als intents recargolats d'una part de l'esquerra neolerrouxista de contraposar el dret democràtic a decidir a l'estat del benestar.