Diputat Maragall, i si fem un pensament?

No ens equivoquéssim! No perdéssim pas el nord! En tot l'afer que està vivint ara el PSC, sí home! Tot això d'en Maragall i tal... esclar, com que el PSC últimament no para d'entropessar-se a cor que vols, doncs un ja no sap per on recony passen els socialistes catalans. (Després diran que el caïnisme és només cosa d'ERC!). Doncs això, no erréssim el tret a l’hora d'enaltir la valerosa jugada que l'Ernest Maragall, amb el subsegüent auxili que el seu amic Quim Nadal li ha prestat, ha protagonitzat aquests darrers dies i durant l'últim ple al Parlament quan es votava el tema estrella de la legislatura.

Sí, podem arribar a valorar i fins i tot comprendre l’honorabilitat del diputat Maragall, sempre és d'agrair que un home tingui fons i independència per molt que s'encomani a un partit o a una organització, però esclar, a hores d'ara, comparar la sinceritat i la integritat d'un mateix a la del PSC és de les coses més fàcils que un pot tirar-se a la cara. Vull dir que no és res de l'altre món haver votat diferent dels socialistes. I és que, un servidor no troba per enlloc l'heroïcitat del ciutadà Maragall sobre aquest tema, i sí, per contra, considero gens encertada aquesta malifeta irresponsable; us diré més, en aquest cas trobo absolutament just l'enuig de la federació catalana del PSOE. A Catalunya, agradi més o menys i en tot cas aquest seria un altre debat, encara no es voten directament els diputats sinó que es voten els partits polítics com a representants directes del poble, i per tant, si un partit vol ser seriós no pot muntar aquests espectacles, i menys en una votació tan important. Un partit poderós i unit no pot permetre la disgregació de vot en afers tan essencials per al seu país. El PSC no s'ha mogut del lloc, és on ha de ser i on ha estat sempre, defensant l'encaix amb Espanya dins el destí en l'universal, defensant el seu lobby unionista de quinquis del Baix i els seus fidelíssims votants, i és en tot cas el diputat Maragall, que fent gala de la seva eixalebramenta familiar, qui ha traït i ha posat en una situació compromesa el seu partit.

No ens enganyem més, el PSC d'en Pallach és un record espectre de la política catalana, i el que realment és cert i demostrable és el PSC dels últims 30 anys -que ja són molts!- on oportunitat rere oportunitat, fins i tot tocant el cel amb la mà durant 7 anys, ha deixat inequívocament manifest que és el partit de la colònia, el partit de la trama provincial de Diputació en Diputació; i la gent que, després de brindar-los-hi el caramel de convertir-se en el gran partit de la socialdemocràcia catalana, ha preferit restar al bàndol de l'engany i la frustració competint en espanyolisme amb el PP i els friquis de Ciudadanos.

Ciutadans Maragall, Tura, Nadal, Geli, Castells, i un curt etcètera... No poseu més la banya en el lloc erroni, sabeu que el PSC ja només fa olor a naftalina i de xoriç fregit de barraques de Bellvitge, no cerqueu més el somni impossible, l'ésser se'l valora per l'empenta i la força, i no pel seu tedi equivocat. Sigueu ardits i cerqueu l'esquerra nacional per altres veranys, que sí que existeixen, i no tingueu por per trencar amb el vostre passat. La vida està feta per modular i millorar, sempre hi ha camí per córrer i investigar noves fórmules, que com diu l'astre intercomarcal vigatà, 'la vida és llarga, que ens han enganyat'.