Fins mai més autonomisme (i III)

Estem ben arreglats en aquesta dissortada pàtria on vivim. Realment som un cas singular d'estupidesa humana on l'ésser fa realitat el típic tòpic d'ensopegar més d'un cop amb la mateixa pedra o, per dir-ho amb més exactitud, el drama de la nostra existència és que ens hi entrebanquem il·limitadament talment com si es tractés d'un bucle. A Catalunya ja ho sabem de sobres i en som prou conscients tots plegats que l'autoodi forma part del panorama vital de la nostra idiosincràsia, però esclar, demostrar-ho de la forma que ho manifestem fa sentir vergonya aliena fins i tot al més pallús de la classe.

Digueu-me quants cops haureu sentit o llegit a les planes de la premsa les paraules o expressions següents: ‘lamentem’, ‘deplorem’, ‘sentim que’, ‘ens queixem de’, 'qui s'han cregut que som!', 'això no pot ser', i un llarg etcètera de sentiments patètics que només usen els que sempre perden, els perdedors que no saben ni tenen interès de guanyar algun dia. Els que sempre depenen d'altri, els que no gosen fer-se grans perquè en el fons són uns covards per encarar la vida en solitari. És aquella mentalitat postguèrrica del racionament, aquell anar fent amb el cap cot, i sobretot no fent enfadar l'amo no fos cas que se li acudís aplicar el mal ús medieval de la primae noctis amb la teva senyora.

Per un altre cantó, també hem d'aguantar i patir els que aparenten ser els espavilats de la classe pensant-se ser l'esquerra de debò. El moralisme pedant per excel·lència, servidors de totes les causes justes i sentint-se propietaris de la veritat absoluta. Aquests tan llestos són els que pensant-se que actuen en nom de tot el poble, rares vegades acaben triomfant a les eleccions, ni tan sols a l'escala de propietaris. Rondinen sempre i creuen que el seu temps arribarà, però recony noi! Mai arriba, i mentre tant la població va fent el que pot i com pot. Dintre d’aquest sector encara és hora que senti una queixa formal i potent, o més ben dit, més que una queixa una convicció ferma de lluitar -terminologia típicament revolucionària- contra el maltracte econòmic que rebem d'Espanya. És allò tan evident i que fins i tot un xaval adolescent ja pot entendre, que és que Catalunya deixa d'invertir en polítiques socials perquè no rep el que li pertoca. Oi que és senzill? És com sumar 2 més 2... Aquesta patuleia, però, sempre t'acaba dient que primer hem de mirar com administrem els nostres diners. Sí, i tant! Però què et sembla si ho discutim quan Espanya deixi de robar-nos 16.000 milions d'euros anuals?! Un espoli del 8% del nostre PIB només comparable en situacions colonials del primer/tercer món.

Entremig hi som els de sempre, bé, ara en som uns quants més, els que hem cregut que Catalunya té prou suficiència -ara tots els estudis ens avalen- com per sobreviure soleta, els que sempre hem cregut que aquest país no tenia cap altra sortida que la normalitat, és a dir, la sobirania política, i per això hem hagut de suportar durant aquests últims 30 anys la ignomínia, les foteses, les imbecil·litats i les equivocacions que l'autonomisme i/o federalisme catalanoibèric ha perpetrat amb supèrbia sobre la nostra intel·ligència.

És una gran alegria doncs veure com les vostres raons i arguments polítics van morint-se lentament i amb patiment, fins acabar -n'estic segur- al trist pou de l'oblit històric. Perquè els futurs catalans quan repassin la seva història mai voldran recordar i reivindicar els lamentables fets i les pobres accions que l'autonomisme ens ha obsequiat durant tot aquest martiri.  Els nostres fills per fi podran viure amb normalitat sense haver d'aguantar el patetisme diari d'una societat mediocre que encara pensi que amb Espanya hi ha futur, que hi ha enteniment i encaix. Serà com la nova generació 'Barça' que ha nascut gaudint d'un equip guanyador i no aquells anys decadents del nuñisme. Els nostres fills seran normals perquè haurem dit 'adeu siau' a l'autonomisme. 

Ei, si als de sempre no els hi tremolen les cames, esclar... 

Nosaltres marxem, qui es vulgui quedar, allà ell...

Aquesta és la tercera entrega de la meva trilogia sobre l'autonomisme català. Aquests són els altres articles per si són del vostre interès:

- La trista existència de l'autonomista
- La fi de la via autonomista