 |
| Catalunya a tocar de l'abisme, per bé o per mal. |
S'acosten dues fites importants dins d'aquesta legislatura que poden
produir distints desencadenants d'alt voltatge. Diria més, el que
s'acosta és un terrabastall polític que, si us haig de ser sincer, em
produeix cert gaudi personal. És l'equador de la legislatura del govern
dit dels millors (em sembla que això ja ho podem enterrar, oi?) i, amb
aquest equador, l'esperat xoc de trens que inevitablement s'esdevindrà.
Una topada esperada i albirada pels independentistes que ens reafirma en
la raó que amb Espanya l'única alternativa que teníem i tenim és la
separació. El que vull dir, és que a l'autonomisme com a argument de base
se li ha acabat el temps; de fet, molt probablement ja no arribarà ni a
menjar-se els torrons per Nadal i, com a tal, el govern de Mas haurà de
preparar -més li valdrà que ja ho estigui fent ara- dues sortides
almenys a curt termini.
A hores d'ara tothom sap que el
pacte fiscal i/o concert econòmic no arribarà mai, per això crec que ja
és hora de dir ben clar i sense complexos -per si algú encara no ho
sabia- que el que cercàvem els independentistes no era l'encaix amb
l'Espanya eternament predemocràtica, sinó que, de bracet amb els autonomistes,
el que desitjàvem era un xoc polític de legitimitats per tal que el
desengany s'apoderés de l'enrocada societat catalana, i així crear una
majoria social sobiranista cada vegada més sòlida. Sí, agradi més o
menys, el tema era aquest. Encara que cert independentisme de Viagra amb
la colleta d'amics de sempre han cregut proclamar una independència
cada dia amb un esclop i una espardenya (i una barretina).
Com
que aquesta estratègia és francament lenta, el camí forçosament ha
estat feixuc amb dramàtiques escissions i espectacles al més pur
aquelarre. Però, certament, la jugada està brollant i l'independentisme
ha anat creixent any rere any tal com ERC l'havia ideat; primer traient
de l'armari la paraula 'independència' per ensenyar-la,
desdramatitzar-la i desguetitzar-la per fer-la córrer arreu -època
Colom-. Després, situant davant del mirall l'esquerra majoritària
catalana representativa de la meitat del país -no ho oblidéssim mai-,
per donar-li una oportunitat d'or i posar-la entre l'Espanya i la paret.
Un dels objectius era treure-li la careta per evidenciar el seu tronat
federalisme -època Carod i Puigcercós-. I finalment, quan des de la
responsabilitat de país que ERC ha mantingut des de l'any 1980 donant
joc a totes les combinacions parlamentàries possibles, abocar
l'autonomisme convergent a la dictotomia del 'viure o morir', o el que
és el mateix, ser un país normal i lliure o una diputació gran d'un
estat decadent que és la riota de tot el món civilitzat.
El
president Mas, doncs, té dues sortides en la immediatesa del temps que
haurà de dictaminar abans d'acabar-se l'any, i just després esclar, de
la col·lisió que significarà la burla que des de Madrid llençaran als
diputats catalans quan entreguin l'enèsima aposta per l'enteniment amb
Espanya: una, la convocatòria d'eleccions anticipades, tenint en compte
que CiU perd gas a cada enquesta que surt, i així salvar els mobles amb
un programa nítidament sobiranista. O dues, renovar radicalment el
govern, per donar sensació de frescor i renovació, i plantar cara com
pugui al desastre econòmic i polític que s'aproxima. La primera té el
risc de la precipitació, la segona comporta enfonsar el país i desgastar
el propi partit fins a quotes doloroses. Tot plegat, un panorama
realment fascinant per a un independentista que ha viscut la
minorització i el despreci dels anys difícils del moviment.
Article publicat al periòdic 'El 9 Nou' d'Osona-Ripollès, al 27-7-12.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada