Excuses verinoses

Si bé és ben cert que els bancs espanyols i catalans durant el 2009 no tenien cap actiu tòxic estil subprimes nordamericanes, sí que poc després la toxicitat va ser demolidora a causa de la infecció de crèdits provinents de l'inflat sector immobiliari. Si uns eren més difícils i complicats de descobrir, els immoiliaris estaven cantats. És el que té un estat de pandereta i de ment senzilleta, però, sobretot, basar l'economia en el diner fàcil i fictici en un sol sector de la societat. Diríem fins i tot que aquesta actitud té un cert flaire i recorda lleugerament a l'economia planificada dels estats totalitaris socialistes, un fet que Espanya sempre hi té tirada hi hagi el color de govern que hi hagi.

Tampoc se'ns escapa que perquè l'Estat espanyol pugui sortir d'aquest atzucac, necessita primer de tot un canvi estructural de tota la seva administració, però sobretot que la UE permeti devaluacions encobertes dins la mateixa unió monetària, és a dir, cal que el centre d'Europa s'inflacioni més que la perifèria (un fet que els alemanys ho tenen autoprohibit), amb el qual, estats com l'espanyol podrien tornar a ser competitius i així exportar més. És la competitivitat el que fa créixer l'economia. Un fet, per cert, que Catalunya ja ha demostrat -sense l'Eurovegas!- fent créixer les exportacions malgrat la crisi monstruosa que patim i tot i formant part d'un estat letàrgic que ens roba diàriament. 

Que els Països Catalans se'n puguin sortir solets sense Espanya ho sap qualsevol persona amb dos dits de front, per això, només pot ser la mala fer i l'autoodi qui qüestioni la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. S'ha de tenir voluntat de corcó i odiar el benestar dels catalans cercar sempre l'excúsa barata del 'primer s'ha de mirar a casa i saber què gastes'. Deixeu de donar lliçons d'una vegada, deixeu de dictar i de fer el corcó, la llibertat, una paraula que us queda segurament massa llunyana, és el punt de partida que tota nació necessita per organitzar els seus comptes. Llibertat per guanyar, llibertat per perdre, llibertat per equivocar-nos... Sí, és aquesta la qüestió de base i vital per regular el benestar de la ciutadania, la llibertat per decidir i espifiar-la, una manera de ser i de fer que qualsevol territori normal del món entén perfectament, però que aquí sembla que personetes com una tal Camacho, un tal Navarro, i fins i tot una tal Galdon no els hi cap al cap, o com ja he insinuat abans, vomiten excuses i mala fe per tal d'impossibilitar aquest sentit comú.