El trista existència de l'autonomista

El 'visca Espanya!' del típic autonomista

A hores d'ara i a aquestes alçades de la comèdia, la historiografia catalana i mundial, és a dir la ciència, podria confirmar i exposar diàfanament que a Catalunya hi conviu un espècimen singular forjat al llarg de tres segles que es manifesta a través de quatre comportaments habituals; el papanatisme, la covardia, el clientelisme i la distracció. Estic parlant d'un ésser molt estès en totes les capes de la societat i que, malgrat múltiples oportunitats per endreçar-se i autocentrar-se per acabar esdevenint normal, ha preferit de manera continuada i tediosa abaixar el cap i servir al botxí que barroerament li empastifa dia a dia l'anus amb un producte que fàcilment pot trobar-se a les farmàcies.

L'autonomista català i/o federalista catalanoibèric, dues cares de la mateixa moneda i la farsa més gran que hom ha pogut barrinar mai, ha estat i és una manera d'entendre i fer política que ningú amb dos dits de front fora de Catalunya ha volgut contreure per a un mateix. Significa la malaltia que cap cap d'Estat ha volgut experimentar per als seus conciutadans. Us imagineu qualsevol president nordamericà lloant, mentre li jura vassallatge, un rei mentalment desencaixat? Us passa pel cap un premier anglès confiant en la paraula d'un polític espanyol? Us entra a l'estómac que un alemany arribi a entendre mai el sistema productiu hispà? No, oi? Doncs la tara catalana sí, el 'calla, calla, ja en parlarem a casa...' tan nostrat sí que hi ha confiat, sigui des d'una palestra mediàtica, sigui des d'un càrrec públic o des de qualsevol llar catalana.

És el típic provincià amb cara de gos apallissat -un Duran Lleida o una Teresa Cunillera qualsevol- que amb aires de grandesa s'ha passat dècades dictant la providència dels catalans mentre defenestrava les opcions sobiranistes, pensant-se alhora que feia un servei al país tot i sentint molt en el fons de la seva ànima -si és que encara en té- que alguna cosa anava malament. Com es deuen sentir ara aquesta gent després de veure l'engany monumental de l'Espanya del cafè per a tothom? Ai, calla, fuig! Quina engúnia... No la trobeu profundament maligna i pèrfida aquesta llefiscosa figura de l'autonomista català? Quanta tristor...

En tot cas, que Catalunya és ara mateix en una cruïlla és cert. Que és la vegada que hi ha més percentatge de separatistes de tota la història, també ho és. Deixant a banda doncs algunes rabioses comparacions amb el 6 d'octubre -quina relliscada, Villatoro!-, les condicions que tenim ara són també úniques i diferents perquè en cap més moment de la història no s'han donat dos fets fonamentals que ara sí que es donen; El mercat únic espanyol ha desaparegut, i això era segurament l'ham més ferm per a la comunió. I, evidentment, Espanya ja no pot treure els tancs al carrer, no perquè no vulgui sinó perquè ja no pot.

Tot plegat fa que l'oportunitat que ens brinda ara mateix la història sigui prou melosa com per treure forces de sota les pedres si cal, i tornar a cavil·lar estratègies per aconseguir la tan anhelada normalitat.

Manca, però, que el moviment sobiranista, que malauradament i de manera massa habitual acaba sent cau de desvalguts i sonats, es plantegi no només imaginar estelades arreu de la nació, com si pel fet d'imaginar-les ens lliuressin la independència immediata, sinó que la faci atractiva amb intel·ligència i serenitat, sense evangelitzar-la a cop senyera. Que cadascú treballi l'excel·lència dins el seu camp professional que és l'única manera d'engrandir un país i diferenciar-nos dels altres. I manca, sobretot, que el trist autonomista es replantegi la seva grisa existència i deixi de fer el mec tenint en compte que la societat catalana ja ha sobrepassat el límit de la seva paciència.

Uns esculls que, sap molt greu de dir-vos-ho, resten massa petrificats en l'ADN català i que molt probablement podrien fer que la ciència mundial ens dictaminés tard o d'hora com a cas únic d'existència miraculosa com a comunitat dins una mediocritat inexplicablement autodestructiva.

Negra? Roja? Jo, a quadrets!! Aquesta és l'única Catalunya que pot salvar la seva existència.

Article publicat al NacióDigital.cat