Els palcos de Sants (post dedicat al Roger Palà)

Fa temps que és una realitat com un temple, tinc dues ciutats al cor, em considero vigatà i barceloní. De la Catalunya catalana, evidentment ja sabeu el per què i del Cap i Casal, per una relació constant de fa més de 15 anys, a Barcelona no només hi he viscut, sinó que com diria un mític amic meu hi he tingut moltes mogudes vàries.
A mi m'encanta Barcelona, és una ciutat bonica i amb molta solera malgrat els intents dels sociates i els ecofeixistes de convertir-la en un aparador de disseny pels guiris. És una ciutat feta de barris, que són de fet, els responsables de fer la Barcelona popular i amable que a mi més m'agrada.
Doncs bé, aquest post el dedico a tots els barris d'aquesta ciutat, talment com feia el gran Gato amb la seva preciosa cançó La rumba de Barcelona, i ho faig perquè estic a punt ja d'acabar el meu periple tradicional per les festes de Gràcia i de Sants (el meu barri), unes grans festes en tots els sentits i que tenen el comú denominador de deixar-me trinxat físicament.
Però la meva obligació en aquest escrit és contestar el malaurat post del patriota i amic Roger Palà. No és que ho digui jo, sinó que aquests dies n'hem parlat amb més d'un i una del tema. Les festes de Gràcia (o el comerç de Vallcarca), s'han perdut, tot i quedar algun reducte com la meravellosa Torna, han deixat de ser populars i tradicionals per convertir-se en els Sanfermines catalans. La patuleia guiri que hi desembarca en massa, sense saber res de Gràcia ni tan sols de Catalunya, és clar, fa que les festes hagin perdut tota la seva gràcia. Evidentment que no és culpa dels graciencs, només faltaria, però és clar, us heu deixat enganyar per l'Ajuntament que us va ocupar fa més de 100 anys, deixant que convertís la festa en patrimoni de la ciutat tot fent un parc temàtic per a borratxos sense solta ni volta i policies amb ganes de gresca.
Sants és una altra cosa, el sabor de barri es manté pràcticament intacte i les festes no són ni embafadores ni juguem a polis i serenos. A vegades, quan portes més de tres dies tancat entre la plaça Osca, Vallespir i algun carrer més, sembla que no estiguis ni a Barcelona, amb l'avantatge que és possible que et trobis amb tothom sense gaires problemes de massificació.
Però hi ha un fet que diferencia definitivament la festa de Sants i de Gràcia, i aquest són els palcos que hi ha als carrers, concretament a Galileu i a Vallespir. Mentre hi hagi els palcos, tot un icona de la festa major d'antes, populars i familiars hi haurà barri. Clar, quan un sent la paraula palco, ràpidament s'imagina el típic envelat de festa major, doncs imagineu-vos els palcos al carrer, davant les cases, realment únic. Quan veus les famílies que baixen les cadires i un pica pica, per posar-se just davant de casa seva amb el seu palco xaró, i privat! Només faltaria, per gaudir del mag o el duet que toca pasodobles de torn, això no té preu.
Si això no es perd, el tradicionalisme i l'autenticitat queden assegurats a les festes de Sants.
Visca els palcos de la festa de Sants!
I visca la Núria Feliu!