Líders

Clar que sí, i orgullosos de ser-ho malgrat sigui tan injust i fins i tot faci plorar. Aquests últims dies hem pogut copsar que els dissortats Països Catalans som doblement líders, amb desgràcia i per ser diferents. Amb desgràcia perquè el Regne d'Espanya ens espolia, ens roba i a sobre se'ns mofa a la cara, malgrat amb mala gana ens hagin ensenyat per fi les balances fiscals. I per afegir-hi més foc, avui s'ha sabut que a més a més, a Catalunya hi ha tres vegades menys funcionaris que a Extremadura, això en paraules del gens sospitós sobiranista, Joan Rosell, vol dir: “Si paguem els mateixos impostos hem de rebre els mateixos serveis; a partir d’aquí ens hem de preguntar per què en alguns llocs tenen més funcionaris que en uns altres”.
Però bé, malgrat aquesta injustícia ja còsmica, em reconforta pensar que encara guardem una gran diferència respecte els castellans: no només ens diferencia la llengua, la cultura i el tarannà, sinó una cosa essencial i bàsica per entendre un poble, que és l'economia. La Catalunya menestral, de la petita i mitjana empresa, emprenedora, infatigable, enginyosa i treballadora, enfront l'Espanya latifundista, gandula i subvencionada i plena de funcionaris. Com voleu que un país sigui normal si s'edifica a través del funcionariat per sobre dels autònoms?! De fet, tots els experts ja assenyalen que la crisi serà més forta a Espanya (malauradament aquí hi hem de posar el País Valencià) que a Catalunya, és clar, la lògica és aplacant, si a un país ja poc desenvolupat per idiosincràsia pròpia, el fas créixer d'una manera espectacular gràcies al totxo, passa el que passa. Garrulos! Estem governats per un país de garrulos!
I per això, ara més que mai veig la independència política més a prop, talment com els hi està passant als flamencs. Ho explica el megacrack Alfons López-Tena, per primera vegada a la història de l'Estat espanyol, el mercat ha deixat de ser estatal per a ser mundial, per tant, a l'empresariat català, sigui petit, mitjà, gran o cooperativista, per primera vegada ja no li cal fer negocis només i per obligació en un territori concret, sinó que gràcies a la globalització i a la moneda única té tot el món per recórrer, o sigui, ja no té cap excusa per sentir-se atrapat en un Estat que no només el roba, sinó que a més a més se li pixa a la cara.