Reforçant la normalitat espanyola

1. Espanya torna al bipartidisme. La febrada populista en format 'nova' política comença a dissipar-se, i contra tot pronòstic, els que havien de reblar el clau en aquesta segona volta, han acabat sent els grans perdedors de les eleccions. Unidos Podemos i Ciudadanos han patit el desgast de tanta tensió acumulada en la política espanyola durant els últims mesos. Veurem si el sistema electoral de l'estat torna a resituar-se o permet continuar repartint el pastís cap a aquestes noves formacions. Espanya és Espanya, després de la borratxera la ciutadania opta per l'ordre, vol i necessita tranquil·litat i no aventurar-se per incerts viaranys, sabent i acceptant que aquest ordre porta incrustat ineluctablement la corrupció sistèmica.

2.  El nou president espanyol molt probablement tornarà a ser Mariano Rajoy, és qui li toca ser-ho. L'excessiu potureig i les línies vermelles que l'esquerra espanyola s'ha autoimposat en els últims mesos, han acabat desfent la probabilitat d'un canvi real de govern. El nou executiu segurament estarà format pel PP i C's amb un suport abstencionista del PSOE des de fora. Evidentment, el PP ja no podrà exercir la unilateralitat a l'hora de fer lleis, sinó que s'obrirà un nou període de grans pactes d'estat, sense perdre de vista, però, el perill constant d'inestabilitat governamental que ens podria portar a un inevitable escurçament de la legislatura.

3. Espanya és irreformable, i com a tal, l'unicorn de color de rosa anomenat referèndum d'independència continua brillant amb tot el seu esplendor. Ni Domènech ni Colau poden continuar sostenint la farsa de que un referèndum pactat amb Espanya és possible. Catalunya no pot suportar quatre anys més d'esperances irracionals d'aquest nou putaramonisme d'esquerres.

4. A Catalunya, En Comú Podem té una amarga victòria, i l'independentisme aguanta estoicament. ERC fa un resultat històric en unes eleccions espanyoles i CDC salva molt bé els mobles. Tenint en compte que les eleccions espanyoles mai han sigut una realitat còmode pel catalanisme, l'independentisme es reforça i puja un punt percentual. Però l'espanyolisme pur, per la seva banda, també en puja un altre sobretot gràcies al bon paper del PP. Francament, l'escàndol de Fernández Díaz no només no ha servit per enfonsar-los, sinó que els ha reforçat. Això ens demostra que estem en guerra i que les clavagueres de l'estat tenen un suport explícit d'una part de la societat.

5. Vist l'immobilisme de la societat espanyola fent impossible una reforma a fons de l'estat, a Catalunya ja només ens queda el trencament unilateral. Respecte això, és vital i necessari que el setembre el govern català acceleri la desconnexió i agafi la via directa cap al referèndum. La CUP ja no té més marge per continuar fent el mec, ni tampoc el govern per allargar el processisme. Catalunya ja no li queda cap més alternativa que confiar en ella mateixa. Game over a l'estupidesa partidista. 

6. Malgrat la falsa il·lusió que va mostrar en Xavier Domènech a la mateixa nit electoral exclamant la possibilitat de guanyar la Generalitat, i autoproclamant-se com l'única esquerra catalana que pot fer el sorpasso a Convergència, la veritat és que al conglomerat comuner ja no li queda espai per seguir engalipant la ciutadania. L'impossible reforma de l'estat espanyol i l'independentisme majoritari a la societat catalana, els ha portat en un cul de sac estratègic que pagarant molt car si no s'acaben clarificant. A partir d'ara la pressió ha de ser irrespirable per els que es vanten de ser els justiciers socials; O democràcia o sistema corrupte espanyol; O llibertat o Guàrdia Civil; O república catalana o monarquia espanyola repressiva. Ja poden començar a triar, nosaltres sempre tindrem un lloc pels despistats que acaben veient la llum.