El veto de la CUP

Hi ha gent que pensa que la intransigència de la CUP és clau pel procés independentista. I no els hi manca raó. Obliden però que el seu excessiu postureig per acontentar la seva parròquia ofega la importància de la seva radicalitat vital. Voler eixamplar l'independentisme a base d'autenticitat i sinceritat és una bona opció per anar al fons del problema, però si no es calcula bé l'estratègia i l'empatia, una matèria que la CUP porta francament malament, l'objectiu pot acabar sent el contrari del que es persegueix. És evident que si un partit -o moviment- vol triomfar, ha de fer més cas a la viva realitat que l'envolta que als seus deliris onírics. 

La CUP mai s'ha pres seriosament ni el govern ni el pacte amb JxS, això és una evidència, perquè la seva lluita és una altra i les seves formes xoquen amb la política institucional. De fet, per a la CUP ha estat una autèntica putada haver tingut la clau de la governabilitat a Catalunya. La seva via cap a la independència és una fórmula màgica que consisteix en proclamar-la per benedicció popular, tal com es feien antigament les revolucions. És la característica típica dels partits amb idees decimonòniques que basen la seva activitat en il·lusions atàviques. Però al s. XXI les coses van de diferent manera, ara, a més del suport popular massiu i una ferma convicció, necessites una estratègia econòmica i estructural que vagi més enllà de la típica flamarada revolucionària i del vol gallinaci, una tossuda realitat de fracassos continuats demostrats al llarg de la nostra història.

Després de l'enèssim veto de la CUP (mai arribaré a entendre com es pot construir res anant per la vida vetant a tort i a dret), el que és segur és que anem a un ball de bastons total i absolut dins del sobiranisme, l'escenari perfecte perquè En Comú Podem arrasi el proper 26J. Un fet que inevitablement donarà ales a la confusió i al cansament, el terreny ideal per el sempre pèrfid i carronyer federalisme. 

La independència de Catalunya necessitava la intransigència de la CUP perquè aquells que ja coneixem de fa temps no s'adormissin pel camí, però ens hem trobat que l'estètica ha superat la intel·ligència, i així, tots plegats hem acabat fent un ridícul espantós. Quan la FAI, el POUM i la CNT, amb aquella superioritat moral que gastaven (i aquella mala hòstia), animaven cada dia als seus il·lusos seguidors assegurant que tenien la victòria a tocar, també semblava que posseïen tota la raó del món, però com ja se sap, la cosa es va estroncar pel seu infantilisme revolucionari i la seva estratègia del pet i porró. I així estem, en un bucle històric repetint-nos més que l'all.