Sempre ha estat més còmode i complaent fer un discurs intel·lectual senzill que les masses i el mainstream socialdemòcrata actual puguin comprar, que rascar en les profunditats de la veritat per cercar espais de llibertat fora del gregarisme asfixiant. Si en tot això, a més, hi sumem una indignació social generalitzada que produeix monstres populistes moralitzants, que aprofiten l'avinentesa per carregar el mort sobre el seu enemic endèmic, el liberalisme, doncs el resultat és que tenim una visió i, sobretot, unes receptes a l'actual crisi econòmica, que fan feredat i vergonyeta d'assumir.
Que la crisi econòmica i el crack del 2008 l'hagin provocat les oligarquies lligades a l'estat mitjançant grans empreses assedegades de poder i amigues del governant de torn, no és prou significatiu perquè les ires de la multitud vagin dirigides al model caduc de l'estat omnipresent. Sí, és cert que la crítica majoritàriament s'ha dirigit contra els polítics i el sistema, però sempre ha estat una crítica fàcil, de taverna, sense substància ni arguments sòlids. I, tanmateix, la solució màgica que se'ns proposa des d'aquests sectors no és fer caure aquest mateix sistema, sinó tot el contrari, la solució de la indignació popular i de tota quanta marea de coloraines recau de nou en una demanda d'un reforçament del control 'democràtic' estatal. Això traduït és, ras i curt, més poder per l'estat.
Si bé és cert que en la crisi de les subprimes americanes, iniciadores de la gran recessió mundial, la culpa va sorgir de la mala praxis de les entitats finenceres privades, que endollaven a cor que vols crèdits a gent no solvent, també és del tot cert que tot això va començar gràcies a la meravellosa i keynesiana injecció de líquid per part de la Reserva Federal, és a dir l'estat, que va convertir l'economia americana en una gran orgia col·lectiva i en un mercat artificial d'ofertes sucoses. Per no parlar d'algunes privilegiades entitats hipotecàries, privilegiades per l'estat esclar, que també van sumar-se a la festa del diner barat. Parlo de Fannie Mae i Freddy Mac. Per això no és de rebut donar les culpes al capitalisme del lliure mercat en una crisi que ha estat provocada precisament pel capitalisme regulat per l'estat. Les festes es paguen amb diner real, no amb diner artificial injectat prèviament i de forma planificada pel papa estat.
Arribats aquí, és francament decebedor i cansat veure diàriament a la premsa, al carrer, als restaurants, a tot arreu gent errant el tret queixant-se de l'espantaocells de moda, el neoliberalisme (un terme inventat pels mateixos que s'hi oposen, que no vol dir res i que relacionen amb el dimoni), quan en realitat és precisament la pròpia ficció creada per l'estat la causant d'aquest endeutament i d'aquest abaratiment del diner que ha mermat els pocs estalvis que quedaven a les famílies. Una ficció que, reblant el clau, la gent relaciona paradoxalment amb la solució de tots els seus mals. Més estat! Criden els pobres infeliços. La confusió és tan gran i terrible que lògicament desencadena un reguitzell de baixeses intel·lectuals i de venedors de pòcimes, que per a més desgràcia de tots són proclamats a l'àgora pública com els nous salvadors de les causes justes.
Com es pot concebre la idea que donant encara més poder a l'estat (poder per regular, poder per intervenir, poder per planificar) ens podem alliberar de la casta i la crosta estatal? Com ens podem empassar el discurs que aboga per la petrificació del lliure mercat, quan és precisament amb aquest i amb la competència real, que és possible la substitució d'empreses irresponsables que es passen de llestes? Com és possible que la gent es cregui els gurús de la nova política quan la solució que proposen és ultraestatista i, per tant, contrària a les llibertats individuals? Si volem erradicar la pobresa i volem més justícia social, hem de començar per disminuir la pressió fiscal a les famílies i empreses i liberalitzar el mercat laboral, és només així que podem crear més llocs de treball, més riquesa i assegurar uns impostos suficients per mantenir una societat emprenedora i justa per als més necessitats. La universalitat dels serveis afebleix els que realment ho necessiten i col·lapsa el sistema tal com l'hem estat vivint fins al moment. Dinamarca és rica no pels impostos alts, sinó perquè la capacitat de generar riquesa és més alta gràcies al sistema econòmic liberalitzat que tenen. S'entén, això?
La pregunta que ens hauríem de fer cada dia és la següent: com és que en èpoques de pau el comerç és més lliure i la gent és més feliç? I en conseqüència, com és que en èpoques de crisis, enveges, desconfiances, racismes i guerres és quan els estats recobren més poder i gaudeixen de la seva màxima expressió? Quan el món es refugia en els grans estats hem de començar a patir, quan les ciutats comercien lliurement el benestar flueix. Reduïm els estats i passem la responsabilitat a la gent, o el que és el mateix: fem comerç i no la guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada