Força i seducció

Hi ha dues maneres d'hegemonitzar el món des d'una visió singular: mitjançant la paraula, el bé i l'empatia o a través de la guerra, la submissió i la subjugació. La història de la humanitat està farcida de civilitzacions que han volgut imposar les seves creences o maneres de fer, creient-se els portadors del progrés i de la veritat. Tanmateix, és la mateixa història que també ens ensenya que el més poderós és el que conjuga les dues vessants alhora. Tenir la capacitat d'hegemonitzar via seducció i força t'assegures una presència al capdavant del concert de les nacions. Les dues condicions són inseparables, perquè només amb la força o només amb l'empatia sempre acabes perdent bous i esquelles, i la raó queda entredita i ofegada al pou de la història. Per exemple, sense el progrés científic, cultural, el capitalisme i la força bruta, Occident no podria mantenir la condició de far i guia mundial, per moltes crisis de personalitat que pateixi interminentment. Els alemanys, després del desastre humà que van provocar, s'haurien enfonsat a la misèria si no fóra perquè la seva capacitat tecnològica i de producció els manté altre cop al capdemunt del podi. Els americans van fer el ridícul al Vietnam, però anys més tard van entrar-hi sense desenfundar cap pistola gràcies al seu capitalisme seductor. Els jueus s'han passat mil·lennis aportant idees d'avantguarda i progrés a la humanitat, però no han acabat d'imposar-se fins que han tingut la força per defensar-se. Els tibetans, en canvi, han arribat a seduir Holywood i grans celebritats, però no tenen la força suficient per alliberar-se del jou xinès. A l'altra banda, tenim els comunistes i els musulmans que, sent uns bèsties, han aconseguit dominar una part important del món, però el seu atractiu és pèssim i mai han superat al d'Occident. Per això sempre han de lluitar perquè les ones i el misticisme occidentals no entrin i empudeguin la seva població. Heus aquí on segurament rau el seu ressentiment.

I els catalans? Doncs els catalans som una mena de jueus sense acabar de polir. Francesc Pujols ens va explicar que Catalunya posseïa un do especial fruit del seu clima i de la seva situació geoestratègica, que acabaria enlluernant el món. Va ser Bill Clinton que, 54 anys després de la mort d'en Pujols, i probablement sense conèixer el savi de la Torre de les Hores, va dir que el futur del món seria català o talibà. No cal recórrer a Pujols, però, per entendre que Catalunya sempre s'ha distingit per ser una societat emprenedora i liberal, i un pol contrari al gregarisme i a l'autoritarisme dels seus veïns espanyols i francesos. No és baladí que el primer constitucionalisme fóra català, o que el checks and balances anglosaxó ja el practiquéssim aquí també, o que el sindicalisme l'inventessin els nostres pagesos, o que la revolució luterana comencés segles abans a les contrades occitanes, o que Ramon Llull posés les bases del positivisme europeu, o que... Tot això ens ha fet forts i lliures espiritualment, però no ha servit per viure amb dignitat com a col·lectivitat lliure i respectada. Mai hem tingut la força suficient per imposar-nos. Tenim poder econòmic i cultural, per això encara sobrevivim, però ens manca la decisió política. Ara és el moment per reblar el clau, perquè Catalunya només pot aprofitar moments de crisis diverses -i paradoxalment de calma bèl·lica- per alliberar-se i constituir-se com a col·lectiu autònom. Si ho aconseguim potser el món millorarà a través de la nostra mirada, i almenys nosaltres podrem començar a comportar-nos amb més lucidesa, deixant enrere aquest provincianisme socialista que tan nociu és per al nostre progrés econòmic.