dimarts, 21 de gener del 2014

Cantar-li les absoltes al PSC

Crec que ja va sent hora de cantar-li les absoltes al PSC. No té cap sentit continuar ficant la banya en un lloc on ja fa massa anys que no és ni representa el que originàriament volia ser. Més que un partit, el PSC ha representat una família política a Catalunya que ha encadenat disbarat rere disbarat acompanyant uns resultats cada vegada més paupèrrims. Aquell socialisme català esclatant, alliberador, orgullós i poderós ara ja no és res. Dividit, malhumorat i encarcarat intenta sobreviure penjant d'un fil fins a l'eclosió final, que serà quan a les properes eleccions catalanes aconsegueixin obtenir vora els 10 escons. Un resultat que equival a desaparèixer del mapa polític, si prèviament tenim en compte d'on venien i què representaven. L'independentisme, l'opció política -que no ideològica- triomfadora al país en la batalla de la raó, ha estat el causant del sacseig polític i moral que Catalunya, i sobretot els partits que gestionaven la centralitat i el negoci autonomista (entre ells el PSC, esclar), ha patit durant la darrera dècada. Quan l'independentisme majoritari el 2003 va apostar decididament pel govern d'esquerres i catalanista, és a dir, reforçar uns serveis socials encartronats i insuficients per a les classes mitjanes, davant la nova allau immigratòria que s'esdevenia (1 milió de nouvinguts i un sol poble, us sona?), el que cercava també era empènyer tot un gran sector granític de l'esquerra cap a les tesis sobiranistes per crear un gran centreesquerra nacional. Ara, quan tot això realment s'està succeïnt, se'ns omple el cor de felicitat i el ulls ens brillen com dues llumetes de Nadal. I és que fa justament 10 anys que tot es mou, i es mou cap a bé, cap a on volíem els independentistes. Casualitat? Evidentment, no.

El PSC ha estat un partit important i vital per a molta gent i pel país, certament. Els socialistes, amb clarobscurs, han estat els responsables de transformar aquells fangars i aquella grisor metropolitana, els finisterres de Barcelona, en ciutats més que dignes. Moltíssimes persones que en el tardofranquisme vivien al llindar de la misèria, han acabat vivint en barris més complerts, més segurs i més agradables. Això és una veritat com un temple, com també ho és que era la seva obligació fer-ho, esclar. En tot cas, si algú vol analitzar el per què de l'èxit reiterat del PSC a Catalunya durant dècades, només ha d'entendre aquells milers de focs familiars que van millorar les seves vides, donant-los l'orgull d'una ciutadania respectable. Això és indispensable pel benestar i l'equilibri familiar i no s'oblida mai, tinguem-ho ben present a l'hora d'analitzar aquestes zones del país. Però també a comarques van ser aquella esperança transformadora que va arrabassar les primeres alcaldies -o posteriors- a cacics locals convergents que res els diferenciaven de la foscor dels anys anteriors. Recordo perfectement el cas de Manlleu i el seu alcalde socialista, Ramon Sitjà: una gran persona, treballadora i entusiasta, a qui aquest país, com a molts d'altres, li deu molt.


El PSC, però, també ha representat l'equivocació nacional en el sentit més ampli del terme. Si bé han estat ferms -fins ara- amb l'immersió del català a l'escola, els socialistes també han estat els cacics metropolitans redemptors de qualsevol forma filosobiranista i mentors de l'orgull regional espanyol a Catalunya. No cal que recordem els diners abocats a aquell aquelarre gens integrador que es feia a Can Zam on aquell delinqüent colonitzador sempre amenaçava de trencar la convivència a Catalunya engegant les seves ordes castellanoparlants si no obtenia el que ell volia. Quin paio... També són la gent de la superioritat moral sobretot perquè tallaven al bacallà a les Diputacions i a les ciutats més importants del país. I sobretot, han representat l'espanyolisme amable, és a dir el federalisme (no europeu!), que ha negat sistemàticament la qüestió cabdal sobre la que gira tota la discussió actual, la pedra filosofal de tot plegat: el reconeixament de Catalunya com a subjecte polític, que vol dir acceptar no estar sotmesos a cap llei que no emani del mateix poble català. És aquí on han relliscat, i fort.

Per això em sorprèn que alguns opinaires (els habituals, vaja), treguin la llagrimeta a passejar i es dolguin pel final del PSC. Amb un romanticisme ploricó clamen: 'Catalunya necessita un partit socialista!'. Però jo penso que això és una absurditat pròpia d'un desencís personal i que per bé o per mal els temps canvien, es renoven i ultrapassen el que hi ha. La futura Catalunya Estat no pot contemplar partits que no la considerin subjecte polític, aniria contra els fonaments essencials de la nova constitució. A més, a Catalunya la socialdemocràcia ja està a bastament representada en un partit on les tesis socialistes hi tenen cabuda. I la resta de l'esquerra està molt farcida, amb partits que van des de l'ecologisme fins a l'antisistema, i la cosa no està per a més capelletes.

Entenc i fins i tot puc compartir el dolor de persones sinceres amb el socialisme original del PSC, malgrat que aquestes hagin compartit projecte durant molts anys amb aquesta colla que ara governa amb mà de ferro el partit. Vull dir que si sembres també reculls, i si no, haver-se apoderat del partit democràticament tal com han fet ells, no sé si m'explico... En tot cas, ha de ser dur, molt dur, que després de mitja vida abocat en un projecte ara tot s'ensorri, cal ser generosos i comprendre el turment d'aquests moments. L'altre dia escoltant la Montserrat Tura, desfeta, quan va dir que portava les sigles del PSC gravades al cor i per això tot plegat li resultava molt cruel, vaig compartir sincerament el seu dolor i vaig entendre perfectament la seva situació. La Tura és una gran dona i segurament la millor consellera d'Interior que ha tingut aquest país, persones com ella no pot quedar-se en un racó mentre el país camina cap a la llibertat. Els temps que vivim són crucials i necessitem tots els efectius possibles per portar Catalunya a la majoria d'edat, que no vol dir altra cosa que a la mateixa normalitat política de què gaudeixen altres Estats.
El nou PSOE a Catalunya