La pregunta: L'última batalla entre federals i independentistes

Era un matí fred d'octubre quan baixava de Vic en cotxe cap a la metròpoli amb el cap ple de cabòries (les que escric ara), un d'aquests últims matins que ens ha tornat l'alegria de sentir-nos plenament tardorencs, que és sens dubte l'estació més seriosa i interessant de l'any. De sobte, a l'alçada d'Aiguafreda, just a l'entrada del congost, veig penjada en un balcó una pancarta que diu el següent: "Ni cromos, ni punyetes. Independència". Amb aquest llenguatge tan habitual i nostrat de taverna, aquell llençol escrit evocava i resumia a la perfecció l'actual dilema que viu la política catalana, la batalla que ara mateix i en el seu punt més àlgid s'està donant dins dels partits del catalanisme. Un estira i arronsa brutal per l'hegemonia dins del moviment nacional català que es resoldrà d'aquí a quatre dies quan els partidaris de consultar el poble –els demòcrates- decideixin quina serà la pregunta que cada català mantindrà gravada a la ment durant almenys els propers nou mesos. És a dir, que quan ens estiguem menjant la sopa de galets del dia de Nadal probablement sabrem si dins del catalanisme l'opció autonomista/federal continua exercint de pal de paller aglutinant tot el cos social del catalanisme o si, per contra, per primera vegada a la història del moviment dita opció autonomista/federal queda relegada i/o absorbida per l'opció independentista.

Aquest punt que estem ara, amics i amigues, és tan important i vital que ho veurem escrit als llibres d'història, no en tingueu cap dubte. És en aquesta pregunta on rauen dècades de lluites caïnites entre catalanistes, és en la voluntat posada a la palestra de la pregunta on recaurà tot el que s'esdevingui després. La pregunta decidirà quin camí agafa Catalunya. Hem de ser molt conscients de la importància i de l'impacte que pot causar aquesta pregunta, ja no tant a Espanya i al món –que també- sinó en la mateixa societat catalana. Si durant dècades de catalanisme, amb Bases de Manresa, mancomunitats, repúbliques i transicions el lema era regenerar Espanya des de la singularitat pròpia, ara, si l'independentisme guanya la batalla de la pregunta, per primera vegada les catalanes i els catalans veuran que el seu epicentre polític, la seva forma d'actuar, el punt de mira i el punt de fuga, el centre, el bell mig de tot, serà la consecució de la total llibertat política per a una nova regeneració democràtica a Catalunya. Certament, una diferència substancial respecte de la primera opció, la regeneració espanyola, que impulsa definitivament el catalanisme a la seva majoria d'edat, no hi ha cap dubte.

Us seré sincer, m'importa ben poc que hi hagi consulta (encara que crec que s'acabarà fent, sigui abans o després d'exercir la sobirania), perquè sé que aquest procés ja no té marxa enrere i, perquè guanyem o perdem, hi hagi consulta o no n'hi hagi, és infinitament més important que el catalanisme finalment hagi consensuat la seva nova columna vertebral, que no pot ser cap altra que la separació democràtica i no l'encaix amb Espanya. És d'una importància cabdal que el "s'ha acabat el bròquil" sigui el nou pacte d'actuació entre el poble i els partits polítics. És exactament això el que ens farà ser lliures de debò, aquest és el principal escull que hem de superar com a col·lectivitat si volem guanyar, perquè contra la voluntat i la tossuderia popular ni cap govern ni cap estat poden fer gaire res.

"Ni cromos ni punyetes. Independència” és la nova moda, és el carro a què tothom vol apuntar-se, si no és que siguis un outsider; per això és molt gratificant, i a voltes divertit, veure com tot un reguitzell de persones que feien bandera de la seva seguretat repartint lliçons morals i polítiques se sentin arrossegades per aquest nou escenari. Que partits tan granítics com ICV mostrin tantes reticències i se sentin tan incòmodes en aquest debat, ens ensenya fins a quin punt el catalanisme està a punt de fer el salt definitiu per deixar enrere massa anys de frustracions i d'autoenganys col·lectius.

Aquest Nadal ens hi juguem la història, la dignitat i el futur. Una simple relliscada ens pot condemnar a dècades de noves i tedioses argumentacions recargolades. El president Mas té a les seves mans tancar definitivament la carpeta moral de l'autonomisme i encetar el nou catalanisme del segle XXI, que no pot ser cap altre que el de l'estat propi independent i lliure per decidir a quin club de nacions lliures ens apuntem. Per moltes –o poques- baixes que al final obtingui l'opció independentista a la pregunta, al president no li poden tremolar les mans davant d'aquest nou horitzó. Sabeu per què? Doncs perquè al final tothom que tingui dos dits de front acabarà seguint l'estela dels valents i dels que prenen les decisions fermes. La gran història no està feta pels perdedors, per això ningú, fora de nosaltres -i encara gràcies- coneix la nostra història.

Aquest Nadal, independentistes i federalistes es repten a l'última (?) batalla per veure quin és hegemònic a la societat catalana. Que guanyi el millor, és a dir, que guanyem els independentistes perquè voldrà dir que els federalistes hauran guanyat la llibertat de federar-se amb qui vulguin. Apassionant.

Article publicat al NacióDigital.cat