Catalunya, un model de llibertat

La desorientació en què viu instal·lada la política catalana és un fenomen digne d'estudi. Sobre això, molts analistes i científics de la història ja han esmerçat el seu intel·lecte a fer relats i diagnosis que sortosament tots podem gaudir a dia d'avui. El que vull dir és que 300 anys d'usurpació política i suplantació cultural només pot tenir una conseqüència molt diàfana: la desorientació general en tots els camps i l'autoodi desmesurat amb la coneguda síndrome d'Estocolm. Dit això, no em centraré en la qüestió política com gairebé sempre faig, sinó en el tarannà socioeconòmic que Catalunya posseeix i que ha desenvolupat al llarg dels segles.

Deien els madrilenys de nosaltres que de les pedres en fem pans. La veritat és que aquest tros de terra, situada enmig de concepcions monopolistes i latifundistes de l'economia, sempre ha generat una manera singular d'entendre els pactes entre el poder i l'economia. El clima? El territori? La geopolítica? Que la monarquia fos pactada de baix a dalt i no a l'inrevés, demostra com l'organització política era entesa de diferent manera que Castella. Constitucionalisme autèntic en podríem dir. O que el comerç fos intrínsecament la condició sine quanon per conquerir noves terres, a diferència de la imposició religiosa/cultural d'altres imperis veïns, també ens ensenya fins a quin punt les mentalitats de cada poble es diferenciaven. Dic això perquè em resulta incomprensible veure com un sector de la societat catalana actual es predisposa a creure's que el sistema econòmic és o hauria de ser el mateix que el dels països que tradicionalment són poc productius i sempre han basat la seva economia en el subsidi, la intervenció excessiva de l'estat i en una visió distinta de l'estalvi. Una organització econòmica social completament diferent a la nostra.

Si en la primera gran guerra mundial, em refereixo a la Guerra de Successió (1701-1713), els catalans amb els seus representants polítics es van posar al costat de la Gran Aliança -anglosaxona bàsicament- no és només perquè els negocis rutllaven bé entre aquests països sinó perquè, tal com diu l'Enric Vila, en aquell segle el món occidental es va trobar al camp de batalla per lluitar per dos models ben diferenciats i oposats; un per la concepció comercial i l'altre per la concepció burocràtica i/o estatista. Desgraciadament, nosaltres ho vam perdre tot, però afortunadament pel món, la idea liberal en va sortir victoriosa i per això, i fins als nostres dies, els angolsaxons són la policia del món i la nostra esperança com a homes i dones lliures.

Hi ha un exemple captivador per il·lustrar la capacitat catalana de crear riquesa més enllà de grans estructures estatals i subsidis endèmics. Es tracta de la creació de la primera línia de tren de la Península, la Mataró-BCN, gràcies a la tenacitat de l'empresari mataroní Miquel Biada, que enmig de factors hostils i cercant inversos estrangers (anglesos, esclar), va crear aquella obra avançada al temps, com certament ja existia en altres països civilitzats. Biada és l'exemple del català emprenedor i tossut que ha fet progressar el país malgrat la misèria i la ignorància que l'envoltaven. És d'aquesta manera com Catalunya ha pogut subsistir com a poble, treballant i innovant sense esperar que el 'papa' Estat li resolgui els problemes. Guanyar és desafiar el risc i perdre és només lamentar-se. Un país no avança si la gent s'acomoda. És així com hem superat derrotes dramàtiques, amb l'esforç de la individualitat i el desig imparable de llibertat. Fixeu-vos d'altra banda que, quan hem apostat per la queixa, la massa i el tumult, sempre hem acabat perdent bous i esquelles.

Hem de cercar la llibertat, i no la igualtat per defecte. El talent, i no la mediocritat adotzenada. Hem de deixar que la gent s'organitzi la vida, hem de demanar deures i responsabilitats, no drets per defecte i a la babalà. No podem recollir contínuament els plats trencats dels irresponsables, el càstig i el premi són indispensables i vitals per a l'ésser humà, i la gràcia del capitalisme també. De fet, per això som éssers humans i no incectes, perquè creem incentius per construir noves fites. Catalunya, sigui per la situació geogràfica, sigui perquè sempre ha tingut un Estat en contra, és un lloc on la superació personal és el pa de cada dia, terra d'idees progressistes i gelosos de la nostra identitat també. Terra liberal. Com deia en Juliana en un article, Barcelona sempre ha estat més de Bakunin que de Marx. I és que no pot ser d'una altra manera, per això no podem equivocar-nos en idees antagòniques al nostre sentit, és lamentable cridar als canvis socials tot reclamant sistemes que estan a anys llum del nostre tarannà social i comercial. Hi ha una esquerra i una dreta a Catalunya que sempre s'equivocarà mentre s'emmiralli en països i formes autoritàries, conservadores i jacobines. 

A Espanya, les idees liberals i progressistes sempre han sigut catalanes