Durant els 150 anys de catalanisme polític, ja no compto els Segadors ni l'austriacisme, que són altres formes d'antic catalanisme, l'acció sempre s'ha situat en la regeneració de l'Espanya endarrerida amb la voluntat d'aconseguir un reconeixement nacional i un tracte de bilateralitat per a Catalunya. El que es coneix també com a confederalisme. Prim, Prat de la Riba, Macià, Pujol, Maragall... Tots ells han sigut polítics que, amb més o menys encert, han hagut de gestionar la misèria dins d'un context molt difícil i sempre amb un Estat a la contra. El fet que l'ADN espanyol sigui intrínsecament autoritari, i que l'Estat de matriu castellana fos per als catalans el mercat únic i tancat fins fa quatre dies, no ha permès, si no era per la via de guanyar una guerra, alliberar-se per camins democràtics.
El 30 de setembre del 2005 el catalanisme polític va fer el que va ser el darrer intent confederal de trobar una solució racional i pragmàtica al conflicte amb Espanya. Certament, allò va ser una petita victòria del catalanisme polític pel fet que tant federalistes com independendentistes van saber posar-se d'acord en un text que alçava Catalunya en un estatus clarament confederal. Els independentistes vam valorar positivament l'entusiasme i la insòlita unitat que va aconseguir aquell moment el catalanisme, a més d'especular que aquell pacte era la darrera estació per arribar a l'objectiu final. Per als federalistes era un document de màxims i també un èxit haver portat els independentistes a les seves tesis. Tots contents i un poble en marxa. Ja sabem com va acabar tot allò, però: Montilla i Mas, amb nocturnitat i traïdoria, van acabar d'enterrar aquell mig somni popular i el TC més tard va acabar d'arrodonir la feina, esclar. En tot cas, el catalanisme va aconseguir de posar-se d'acord en un text de rang confederal, i és innegable que aquella va ser una fita important.
Ha plogut molt d'aleshores ençà, i la societat després de quatre manifestacions sobiranistes massives, una cadena humana de rècord mundial i la decisió dels dos principals partits catalans d'engegar un procés cap a l'estat propi, ha fet un pas més col·locant el catalanisme en una altra fase. A hores d'ara és una temeritat enfrontar-se a la realitat empírica del catalanisme, i voler vendre gat per llebre pot costar molt car a les urnes. Dit això, és evident que el catalanisme ja descansa sobre la base de l'independentisme, i el proper encontre el trobarem d'aquí a poques setmanes quan es marqui la data i la pregunta per celebrar una consulta que, es faci o no, servirà per plantejar l'últim plet a l'Estat espanyol. Malgrat el quintacolumnisme habitual i tota quanta absurditat opinaire, tothom sap que la consulta no pot ser cap altra que preguntar a la població si vol o no vol que Catalunya esdevingui un estat independent; qualsevol altra interpel·lació seria distorsionar el debat, emmascarar-lo i boicotejar-lo.
Ara ja és massa tard per tornar enrere, la població no ho comprendria, i l'Estat, malgrat nosaltres, ha decidit jugar i guanyar la batalla final. Perquè ells saben que Catalunya estarà demanant eternament i d'això ja n'estan farts també, saben que tot plegat s'acabarà quan es tanqui definitivament la carpeta catalana. Per altra banda, com ja he mencionat, l'independentisme ha aconseguit finalment ocupar la centralitat política del país i marcar el pas, per primera vegada a la història, al catalanisme, per això les terceres vies són fum i tàctiques encobertes de l'unionisme. I és que malgrat el Grupo Godó i el seu diari gratuït, l'única sortida que li queda al catalanisme és l'independentisme.
Article publicat al Nació Digital.
 |
| El 30 de setembre del 2005 va ser l'últim intent del catalanisme per regenerar Espanya |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada