L'esquerra ha de ser liberal

Crec sincerament que moltes esquerres la vella Europa són en un carreró sense sortida pel seu desastrós mal ús del terme i la tergiversació que des de la revolució francesa se n'ha fet. Aquesta farsa a la francesa que tot ho empudega... (perdó pel rodolí que diria la Moliner). Els catalans, abans de l'atroç revolució, ja sabíem que les relacions socials de progrés es discernien a l'anglosaxona (o a la catalana, valgui la redundància); superació de la representació estamental per avançar cap a una societat més lliure i democràtica, petites i mitjanes empreses com a coixí econòmic i social, superació d'aranzels per a l'exportació, i un contracte constitucionalista amb la corona que anava de baix a dalt, i no a l'inrevés com en altres territoris. I tot això malgrat ser un país mediterrani de tradició catòlica, envoltat d'irresponsables bel·licistes de mentalitat totalitària. M'agradaria pensar que aquest refiló mental roman encara en el nostre ADN, però 300 anys sota l'ocupació espanyola i francesa han estat letals fent-nos perdre completament el nord ideològic. Mai millor dit.

Els liberals a l'anglosaxona i/o a la catalana i, per tant progressistes, refusen les estructures arcaiques i moralment conservadores, i recelen del paternalisme que l'estat sempre exerceix a l'home. Estem d'acord. Catalunya, ha estat territori abonat al pensament liberal amb grans prohoms que, des del racionalisme republicà, ens han il·lustrat en l'humanisme i l'alliberament individual, malgrat la tendència innata que tenim a la picaresca i a la flamarada, una condició que ha fet veritables estralls al nostre país. Aquests dies, arrant de la mort de la Dama de Ferro, han sorgit incomptables debats sobre el seu llegat i com ens ha acabat influint, com també el paper que el liberalisme ha tingut i està exercint al món. Fent gala d'aquesta nostra brandada però, no cal dir que les barrabassades i la desorientació ideològica que en aquestes latituds el liberalisme desperta, ha fet que el debat s'hagi contaminat des del principi. Confondre el capitalisme de monopoli actual amb el liberalisme és, per exemple, l'error més freqüent que hem de suportar de diversos xarlatants post-revolucionaris.

Em ve molt de gust transcriure dos fragments de dos articulistes de referència per il·lustrar tot això que dic: 'lo que el Estado deje de hacer por ti lo vas a tener que aprender a hacer tú, y aunque al principio esto te cause angustia, tus hijos crecerán ya con este aprendizaje incorporado y serán menos dependientes de la limosna colectiva y, por lo tanto, más creativos y más libres' (Salvador Sostres). I aquest: '(Thatcher) pensava que els impostos baixos eren convenients per raons morals (més llibertat d’acció per a les persones) i per raons econòmiques (paradoxalment afavorien una més gran recaptació tributària i més creació de riquesa). La dignitat humana consistia en la independència i l’autodeterminació de les persones'. (Francesc Sanuy).

Bé, llegit això, jo cada matí em pregunto per què l'esquerra ha deixat escapar aquests fonamentals eixos morals i ideològics, i per què molta gent del meu voltant això ho considera ser de dretes. Sincerament, se'm fa difícil d'entendre per què els debats estan tan influenciats per idees i estètiques xarones de territoris llunyans que res tenen a veure amb la nostra idiosincràsia. Cada racó de món té les seves especificitats i aquest és un principi que molta gent no preveu.

Què és ser més d'esquerres avui a l'Europa il·lustrada, intervenir amb paternalisme creant una massa enxaiada, o donar llibertat a l'individu perquè competeixi, i per tant, progressi? De veritat, penso que s'haurien de reformular els punts de partida de l'esquerra europea per reinventar-la de nou, perquè no perdi els fonaments de la llibertat en l'home, i allunyar-la de tot quant totalitarisme popular per apropar-la als seus origens llibertaris i racionalistes. Protegir els més desafavorits perquè progressin lliurement sense traves, hauria de ser el punt de partida de les esquerres.

El liberalisme, com a idea cadenciosa, i per tan no ortodoxa, pot virar cap a posicions certament conservadores, l'ésser humà és erroni per naturalesa, i és molt fàcil caure en la usura i la insolidaritat. Però també és la fómula que pot aportar més beneficis i felicitat a l'individu, sense traves morals, prioritzant l'educació com a única solució perquè l'home pugui decidir el seu destí lliurement acceptant totes les seves conseqüències. Un servidor, pensa que per viure en una col·lectivitat humana el millor invent ha estat el social liberalisme, o liberalisme progressista, perquè penso que l'estat només ha de tenir un paper en la defensa i la justícia dels seus conciutadants, com també garantir la igualtat d'oportunitats, assegurant però el desenvolupament individual sense interferir en la presa de decisió personal. Res més. Perquè per molt idíl·lic que pugui semblar no tenir estat, sense aquest, això seria una caceria de llops, un fet que hem de tenir molt present. 

Partint doncs de la premisa que l'estat hi ha de ser però amb la seva mínima i justa mesura, evitant monopolis i assegurant l'ascensor social sense posar traves a la creació de riquesa individual, i per tant col·lectiva, l'esquerra europea, potinejada i clausurada en els vells esquemes estatistes, hauria d'abanderar aquests postulats si no vol morir rodejada de populistes apocalíptics enlluernats per països de dubtosa democràcia. Qui ho farà si no l'esquerra europea? És el seu deure en favor de l'avantguarda ideològica mundial.

 

Leonard Trelawny Hobhouse (1864-1929). Polític britànic i principal teoritzador del liberalisme progressista.