La història potser no es repeteix

Era un dia fred de novembre del 1975 quan aquell dictador rodanxó del qual ningú en donava ni cinc a començaments de la Guerra Civil, havia deixat el destí de l'Estat, no sense prèviament haver-ho lligat fins a l'últim detall, en mans altre cop de la família que portava regnant Espanya des del 1700. Joan Carles I, descendent d'aquell genocida nascut a Versalles, encetava un nou règim dit democràtic ple d'incerteses i amb notables turbulències. El búnker nacionalcatòlic, encara en plenes capacitats, retrunyia amb força; la massa socialista i comunista, ingènua tota ella, creia en un retorn il·lusionador a la vella república del 31 malgrat acabar empassant-se tota la farsa de la monarquia constitucional; els separatismes perifèrics, minoritaris i molt influenciats encara per les lluites i revoltes armades d'arreu, empunyaven la pistola tot albirant una resposta social massiva; i, concretament a Catalunya, naixia una nova força autonomista que ocuparia fins al dia d'avui tot l'espai central que la històrica ERC havia obtingut 40 anys abans. Una federació amb un líder indiscutible penedit públicament als seus 80 anys del seu error estratègic, que va iniciar la seva gestió de la Catalunya provincial amb encerts manifestos, però també amb abaixades de pantalons antològiques. 

Aquest era el panorama en una societat feta a pedaços, la qual, després d'anys i panys de tenebra feixista era receptora innocent de tota classe d'esperances i promeses ensucrades per fer un país de tots i per a tots. Tot això ja ho sabem, molt bé. El fet és que arran de les últimes declaracions del portaveu parlamentari del PSOE andalús reproduint el mateix xantatge que el pervers socialisme del sud peninsular va fer en el seu moment durant la Transició, m'ha provocat un estrany escruiximent de cos preveient de nou el dia de la marmota 40 anys després. Certament, quan la 'modernitzada' dreta espanyola del Suárez semblava que per realisme palès admetia l'Espanya de les tres velocitats, el caciquisme roig andalús va aixecar l'atroç bandera de l'igualitarisme per demanar el cafè a 17 tasses. I així, demostrant un cop més l'eterna equivocació del socialisme, l'Estat espanyol finalment ha arribat a la inviabilitat econòmica i a la fallida total i absoluta. Dona ales a la fàbrica que et dona de menjar i te n'acabaràs sortint, un teoria empírica que tothom coneix, però impossible de fer entendre a aquesta gent...

El que vull dir és que si bé és cert que l'Estat tornarà a treure les mateixes argúcies perquè sap que el nacionalisme català és més fràgil que la noia de porcellana del Pau Riba, també és inequívoc que la conjuntura no és la mateixa ni de bon tros, tan diferent, que aquest cop la tempesta perfecta pot esdevenir letal per a la integritat territorial d'Espanya. Tinc un amic admirat i estimat que sempre em diu que això acabarà malament perquè tot plegat es repetirà com l'all. Jo, que intento ser realista i sempre m'he allunyat de la catalanor fàcil i hiperventilada, li replico que no només hi ha diferències generacionals respecte d'aquells càndids anys vuitanta, sinó que el fet més essencial després de 40 anys de democràcia és que el mercat ja no és tancat (espanyol), sinó lliure, i l'efecte que això produeix en les ments actuals, sobretot les de les més novençanes generacions, fa que no tingui cap sentit romandre dins d'unes estructures d'un Estat pèrfid i miserable. La por s'ha fet fonedissa, game over. Ells, un cop desencaixats pel nostre procés, potser ens brindaran el que mai ens han ofert, però a aquestes alçades de la comèdia la societat catalana ja està trencada i la seva parròquia no permetrà, per una simple qüestió de supervivència, que Madrid complagui Catalunya. Aquesta és la jugada mortífera, l'escac i mat, el trencament definitiu: O mors tu, o moren ells... o ens en sortim tots cadascú per la seva banda. És veritat que hi haurà qui intenti negociar a la baixa, qui s'esmerci a fer veure que encara no en som prou o no estem preparats; i pot no estar del tot equivocat, però sortosament el procés és irreversible i res quedarà igual que ara. Les tornes han canviat, la societat passarà per sobre de líders si cal, perquè va entenent que les molles ja no alimenten, perquè ara el seny rau en l'estat propi, i la radicalitat sense sortida viu en l'unionisme i/o federalisme. 

Altrament, si aquest cop, sense l'endèmica hostilitat bèl·lica que els catalans hem suportat, la història es repeteix, admetré que Catalunya no es mereix estar al concert de les nacions lliures i adultes i serà millor que anem pensant a ser una regió de tercera divisió a l'estil de la dissortada i malaguanyada Occitània. En definitiva, tothom tindrà el que es mereix.

L'igualitarista Francisco Álvarez de la Chica (PSOE)

Article publicat al NacióDigital.cat