La condició d'espanyols que els catalans arrosseguem desde fa segles ens ha convertit en això mateix tot i l'epifania sobiranista que ara es revela sobre alguns 'vells' autonomistes. Però calma, aquest no és un article més sobre els nostres dimonis, aquest és un escrit que vol furgar en el fons de tota aquesta calamitat que acabo de descriure més amunt. Perquè totes aquestes sentències que he deixat anar a cor que vols al principi, també i bàsicament són aplicables a Espanya, a l'Espanya castellana per ser més concisos. És allí, a la meseta desvalguda i terra d'inquisidors, on rauen tots els despropòsits que han acabat contaminant a mig món, un model econòmic i social arcaic, i des de fa 200 anys malcopiat dels francesos, que ha evidenciat les dues grans concepcions morals completament contraposades que es coneixen almenys en el món occidental: el model hispà i el model anglosaxó.
Només així s'explica per què -amb la que està caient- Espanya manté la vergonya del PER i aquesta estructura provincial d'alimentaboques. Tampoc s'explica per què hi ha tants quilòmetres de vies d'alta velocitat amb tants pocs passatgers, o per què és el país amb el rècord mundial en suspensió de pagaments mentre juga a ser el nou ric a cada època de la història, conquerint territoris i creant bombolles econòmiques que els aboquen sempre al fracàs més absolut. L'enigmàtica felicitat que ha transmès el govern de Rajoy quan ha sabut que gràcies a l'altíssima taxa de desocupats que té l'Estat espanyol podran mantenir les ajudes que la UE concedeix, que és com dir que continuaran robant als països del nord d'Europa, explica el per què de tot plegat de la seva trista existència com a col·lectiu social. Són un país de funcionaris i cabrers que han volgut restar sempre a primera divisió sense tenir en compte la seva malaltissa tendència a l'onanisme que els allunya de tota civilització.
Francesc Pujols fa una comparativa brillant en el seu imprescindible llibre Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola -volum primer- respecte la manera de ser d'uns i d'altres, que ens serveix alhora per entendre'ls i entendre'ns a nosaltres també. Diu així:
[...] Només cal llegir la història de la Catalunya medieval, que és la nostra història pròpiament dita, quan Catalunya constituïa una nació independent, nua i deslliurada de totes les invasions, i hom veurà de seguida que la nostra història política és la història de la creació i formació del sistema constitucional modern, de la mateixa manera que, com nosaltres vam demostrar, és la història de la creació i formació de la ciència universal a l'edat mitjana. Amb la sola diferència accidental que, si aquesta ciència es forma i constitueix pel geni d'un sol home, que va ser Ramon Llull, que al segle XIII encarna el geni del poble català, la Constitució política s'elabora i forma pel geni del mateix poble, organitzant-la lentament en les lluites, competències, avinences i pactes establerts entre el rei i el poble, o sia entre el principi d'autoritat i el principi de llibertat, que coexisteixen en l'organisme social, i l'aliança dels quals constitueix el secret del nostre concepte català del dret polític.
[...] Si els castellans en el principi d'autoritat, només hi veuen que el domini, els catalans en el principi d'autoritat hi veiem la garantia de la llibertat, perquè si a Castella el rei suprimia la llibertat, a Catalunya la garantia. I si allí, entre els castellans, no hi havia llibertat perquè hi havia rei, aquí, entre nosaltres, hi havia rei perquè hi havia llibertat. Perquè si a Castella la llibertat era la necessitat de l'autoritat, aquí l'autoritat era una necessitat de la llibertat.
Bona nit i tapa't.
Pandereta country |
5 comentaris:
El model anglosaxó també té els seus defectes, com el sistema electoral (majories absolutes amb menys del 40%).
Compte amb el costum català d'enlluernar-se amb els models estrangers.
Sí, tens raó, tothom té les seves misèries. Encara que comptat i debatut, crec que hi ha un abisme entre el model hispà i l'anglosaxó. La història m'avala.
En tot cas, quan em refereixo al model anglosaxó, vull donar entendre que no deixa de ser el nostre model genuí.
Salut!
El nostre model no ha de ser l'hispà, de cap de les maneres.
Som un poble llatí i mediterrani, i Mònaco i San Marino ens són més propers que Austràlia o Mèxic.
Crec que els catalans quan ens administràvem sols, sols de veritat, curiosament teníem uns tractes excel·lents amb Holanda i Anglaterra. Per alguna cosa serà... Ah! i els pobles i ciutats de la costa blava encara més, bàsicament perquè no deixen de ser molt semblants a nosltres.
Com a país lliure ens vam caracteritzar per no voler fer un imperi. Per açò hi hagué un Regne de València i un Regne de Mallorca. I un Regne de Sardenya, un Regne de Sicília. I fins i tot, efímerament, un Regne de Còrsega, un Regne de Nàpols, un Regne d'Albània, un Regne de Múrcia, un Ducat de Neopàtria, un Ducat d'Atenes, un Senyoriu de Gerba i un Senyoriu de Malta... CAP ANNEXIÓ TERRITORIAL.
I, preceisament perquè no hi havia annexió territorial, la catalanització (demogràfica en uns casos, cultural i econòmica en d'altres) fou més gran.
El mateix passà amb els nostres competidors de la República de >Gènova i la Sereníssima República de Venècia.
Probablement per això, avui en dia, en aquests indrets no hi ha catalanofòbia, sinó una mica de catalanofíl·lia. [bé, exceptuant Múrcia, és clar]
Publica un comentari a l'entrada