Reeducar banca i societat

La cosa ve de lluny, com tots i cadascun dels problemes queli cauen a sobre a l'Estat espanyol ara mateix. Talment com el mal estudiant que ho deixa tot per al final, Espanya, després de dècades fent-se el milhomes, ara ha d'afrontar aquesta terrible tempesta perfecta que la compromet en gairebé tots els estaments polítics, socials i simbòlics, amb la veritable incertesa d'acabar finalment partida en mil bocins i, per tant, irreconeixible. Un estudiant pot repetir curs, però un país té el perill de no aixecar cap en moltes generacions. El drama social que signifiquen els desnonaments, certament és un fet que cal corregir amb habilitat i rapidesa, perquè aquesta és la noble funció que hauria de tenir l'administració, solucionar els problemes en comptes de crear-ne. I evidentment, a aquestes alçades del problema, quan tot s'ha embolicat d'aquesta manerota amb irresponsabilitats per part de tothom, no hi ha més remei que fer una moratòria en aquests terribles desnonaments, fins que almenys no es recondueixi la situació. És una qüestió d'urgència humanitària.

Per tot plegat, el drama brolla fruit d'una conjunció maldestra de diferents actius. Els bancs, lluny de fer un servei a la societat i enduts per la bogeria especulativa, van fer el merda enganyant a pobres ignorants i abusant de la bona fe dels seus clients. Que ja és dir! Molta gent, enduta per l'embafament fals que es respirava arreu, va creure's que la vida era fàcil i estupenda i amb un acte d'immaduresa i irresponsabilitat es va deixar anar a cor que vols. I l'Estat espanyol, amb aquella xuleria que el caracteritza, en comptes de promocionar un veritable parc d'habitatge social o el lloguer com han fet molts països del nord d'Europa, va instar la població a comprar pisos pels descosits. I, esclar, el festival de la hipoteca va aflorar amb la facilitat típica d'una societat de moral llatina com la nostra, que enduta pel diner fàcil va jugar al 'visca la pepa!' en estat pur.

Total, sabent com som i com hem acabat, el que caldria immediatament és que l'estat intervingués (he dit intervingués? Que Déu em perdoni!) posant un topall en l'endeutament de tothom perquè els bancs no puguin tornar a passar-se de llestos i, de retruc, tancant el cercle viciós, inhibir la població que pogués tenir impulsos forasenyats. Sí, intervenció mal que em pesi, perquè és només amb una intervenció conjuntural sobre una població on la picaresca significa el bon dia de cada dia, que és quan les coses poden equilibrar-se en aquestes latituds. 

Hem d'evitar, doncs els desnonaments com sigui, perquè la casa, el cau d'un mateix és la vida, i quan es perd això es perd la dignitat d'una societat. Però d'altra banda, la irresponsabilitat s'ha de pagar, sí, perquè la propietat privada també és un dels principals bens més preuats de tota democràcia adulta. Per això cal que posem tota la carn a la graella perquè aquesta irresponsabilitat no sigui provocada i conseqüència d'enganys, abusos i vicis especulatius, retornant d'aquesta manera tota la responsabilitat lliure a l'individu. Si la cagues que no sigui perquè t'ho hem posat fàcil.


Article publicat al NacióDigital.cat