El principi del final

Ahir el Parlament de Catalunya va tornar a viure un d'aquells dies que se'n diuen històrics. Sí, sense cap mena de dubte. Tanmateix, fa una mica de basarda veure també que durant les últimes dècades ja n'hem viscut uns quants d'aquests, i la cosa, si fa no fa ha continuat igual. És evident però, que aquest cop el moment històric té una singularitat molt potent que va més enllà d'una simple declaració més. No només pel context que ara vivim, després de la feinada que molta gent portem fent almenys des de la primera gran manifestació independentista l'any 2006, sinó que ara, amb una majoria ben folgada de 85 diputats que doblen els de l'opció negativa, el Parlament ha manifestat diàfanament que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, que vol dir que, per primer cop en 300 anys, està per sobre de tota legalitat imposada. El segon punt clau que en podem extreure d'aquesta declaració, és que s'inicia un procés polític que, amb una legalitat o altra, sigui espanyola o no, desembocarà cap a un nou estatus polític per a Catalunya. Aquests dos punts tenen prou potència com per complicar possibles temptacions de fer marxa enrere. Hem rescalfat tan la situació que ara veurem qui és el valent que gosa refredar-la.

Ahir, malgrat algunes abstencions estètiques de to adolescent i el lamentable paperot de nen malcriat que porta fent els últims el líder d'Unió, la majoria dels ciutadants de Catalunya mitjançant els seus legítims representants, vam posar el comptador a zero per inciciar la jugada final d'aquest feixuc conflicte que compta ja amb massa patiment sobre les esquenes de moltes generacions de catalanes i catalans. Per això avui estic satisfet i orgullós de la responsabilitat de país que cadascun dels 85 diputats han mostrat davant del poble de Catalunya i del món, per mantenir viu i en forma el plet històric amb el regne d'Espanya. CiU, ERC, ICV, CUP i el 25% dels diputats del PSC tenen a les seves mans la il·lusió de tot un poble que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó (perquè Catalunya és el far enlluernador i sense la seva llibertat, la resta és fer volar coloms), per catapultar-lo cap a la normalitat nacional, simplement perquè la gent d'aquest país ja no aguanta més la misèria que Espanya provoca a les seves butxaques. Perquè és l'economia, i només l'economia que fa moure muntanyes en tots els conflictes polítics i socials de la història de la humanitat, per això sí o sí, ara hi haurà un canvi. Es tracta doncs d'aprofitar-lo.

Sí Navarro, sí, perquè la nostra lluita és social i no ho pot ser d'una altra manera. És social perquè les estructures d'estat són per millorar la vida de la gent i no per anar a venerar la Moreneta com tu et penses. És amb el menjar de la gent amb el què ens enfrontem, una gent que tu ja has decidit renunciar a ajudar-la. El PSC ahir va morir i va decidit fer-se l'harakiri. Ara, no sense que les despulles d'en Campalans es remoguin de tristesa, el PSC ha passat al bàndol unionista, amb la desgràcia, que hauran de competir amb uns altres que porten l'autenticitat de la marca unionista marcada a la pell. PSC RIP, en pau descansi.