Posi'm una Moritz, siusplau.

Catalunya, la que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tal com indica la dita, reflecteix diàfanament el binomi filosòfic del seny i la rauxa, de la cara i la creu, del centre del món i del centre de l'estupidesa. És tal qual com ho va preveure i estudiar el savi de Martorell, en Francesc Pujols; un territori on hi conflueixen com enlloc més el millor i el pitjor de les cultures roents del Sud i de les ciències fredes i pragmàtiques del nord, totes elles abrigallades pels aires místics d'Orient. Tot plegat fa que a casa nostra hi poguem veure néixer genis de nivell planetari i sofrir misèries i atrocitats civils de tota índole. Posar la banya en voler pertànyer al llarg de 300 anys a un Estat assassí, mediocre i corrupte mentre fem la revolució industrial nosaltres sols sense matèries primeres és l'exemple més clar de la nostra genialitat i estupidesa com a poble.

Bé, anem al gra, el fet és que tota aquesta majestuosa introducció (o potser monstruosa? Ara no ho sé...) ve a compte arran dels anuncis que estiu rere estiu ens serveixen les dues grans cerveseres del país, uns espots que són excel·lents pel que fa a producció, fotografia i editatge. Sí, cal reconèixer-ho, és aquesta una de les grandeses que tenim, fer les coses bé quan ens ho proposem. Un treball d'aquests creadors més que correcte i amb professionalitat, que si es conjuga amb un entorn meravellós com és el nostre -Serra de Tramuntana pel que fa al de la Damm-, el producte pot acabar donant la volta al món.

Però, és clar, anem a les misèries. Quina és la idea que transmetem? Què diem? Què donem a entendre al món? Quin és l'objectiu? Doncs sota el meu punt de vista, res més fals que un substrat de personetes insulses, del pitjor relativisme més extrem i d'una blancor que fa basarda. Espuma, pura espuma dessaborida i degenerativa. L'autoodi més tronat i empalagós i una misèria mental i apàtrida més propia d'un analfabet que d'una persona normal amb valors nobles. Modernor postissa sense autenticitat ni fons. Els anuncis televisius de l'Estrella Damm i la San Miguel són pura porqueria moral, que penetren perfectament sense l'ús de la vaselina en una societat bonista i covarda com la catalana. Reconec que sóc dur i agre, però aquesta és la trompeta que em ressona cada dia a l'orella quan veig el país que nosaltres mateixos ens hem deixat. Un país on la sociovergència com a concepte majoritari ha fet i desfet durant 30 anys amb corrupteles diverses i dictant amb aires de superioritat els nostres destins fins a portar-nos a la misèria autonòmica actual, arrapats -no fos cas que s'enfadessin- en un Estat subsidiari que és la riota de la humanitat. Concert econòmic? No em facis riure! Això ja ho deia ERC a principis dels 90 i ara correm-hi tots. 20 anys senyores i senyors d'això, 20 anys!!

No culpo tan als partits immobilistes -que també- sinó a la ciutadania que any rere any religiosament ha donat confiança a aquest anar fent de pobres, aquest pengim penjam de ment estreta i aquesta visió fal·laciosa que tan bé representen aquests bonics i nostrats anuncis embolcallats amb aquestes cançonetes tan absurdes. Esperant i desitjant que algun dia ens fem grans com a país, mentrestant, posi'm una Moritz, siusplau.

Article publicat al NacióDigital.cat