A favor de la intervenció

Sempre m'han meravellat aquests aprenents de màrtirs de la democràcia que posen el crit al cel per qualsevol reforma i/o decisió valenta ordenada des d'instàncies superiors, la 'N' i la 'O' formen de seguida el seu camp visual i existencial on l'escarafall i la cridòria acaba sent la seva alternativa política. Ho hem vist per exemple amb la nominació de Mario Monti com a president d'Itàlia, una elecció votada per la cambra alta italiana pels càrrecs elegits per sufragi universal i, per tant, automàticament una elecció plenament democràtica. I ho seguirem veient quan la intervenció europea acabi sent una realitat a l'Estat espanyol i, evidentment, a Grècia.

Mai he pogut entendre la barra monumental que certs sectors poden mostrar respecte de la responsabilitat que cadascú ha de mantenir davant de la societat. Quan un nen es pixa sobre un altre nen la senyoreta l'ha de renyar. Quan el gos mossega el sofà també li claves una bufa i el renyes. I quan un lladre roba, doncs se'l jutja i se'l condemna. De la mateixa manera que quan un país entra en un club per decisió pròpia i democràtica perquè els seus habitants han cregut que seria el millor pel seu benestar i no fa els deures que se li demanen, se l'ha d'intervenir. C'est la vie... Perquè intervenir, malgrat la cridòria populista, lluny de ser un model autoritarista no és res més que una ajuda perquè el país X no s'acabi enfonsant. La Unió Europea, i crec que en això tots els economistes hi coincideixen, necessita la unitat política real com l'aire que respira i no aquesta farsa en què està instalada ara. Cal desmantellar en el major possible i d'una vegada per totes els estats, i crear un continent fort i autènticament federal (ho heu entès bé oi, federalistes ibèrics, que la federació és amb Europa?) que pugui donar suport amb fons europeus a les economies que travessin un mal moment, i que pugui incidir veritablement quan el govern corrupte i inepte de torn d'una regió no sàpiga governar.

L'altre dia, l'admirat Germà Bel en el programa de l'indignat Jaume Barberà ens obsequiava amb una master class sobre l'històric desastre econòmic que el regne d'Espanya ha perpetrat almenys des de l'entrada dels Borbons fins ara. Comparar el mapa de carreteres de la pell de brau del 1720 i el d'ara feia feredat tenint en compte que la idea radial s'ha mantingut intacta. La teoria de l'elefant blanc que ell explica amb tanta diafanitat, és a dir, la inversió en la construcció d'infrastructures amb l'únic objectiu de satisfer la cort del rei o els favors dels cortesans de torn i, per tant, deslligada de qualsevol raonament racional i de mercat, ha fet d'Espanya un estat inviable (viable a cop de sabre) que necessita de tant en tant una intervenció, per no dir un correctiu, i que se l'hagi de lligar ben curt com els gossos bordadors i incontrolats.

Europa necessita urgentment passar pàgina de la funesta i atroç Revolució francesa i l'Espanya borbònica que des del s. XVIII va submergir el vell continent en un conglomerat d'estats jacobins i tancats que romanien lluny de la llibertat com a concepte. Malauradament, de les dues possibles concepcions que es jugaven la partida en aquell moment va guanyar la de l'estat-nació amb el mercat tancat com a idea principal. I Europa en el nou context mundial, si vol sobreviure i marcar les directrius altre cop, cal que recuperi la vella idea catalana preborbònica del lliure comerç i la cooperació entre regions, o el que és el mateix, el model protestant per sobre de la corrupta, intervencionista i subsidiària Europa catòlica. En nom del progrés i l'ordre, siusplau, interveniu!

Article publicat al NacióDigital.cat