Pobra Chacón!

Per fi aquest cap de setmana s'ha fet l'esperat 38è Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol, un conclave on dues cares de la mateixa moneda s'enfrontaven per liderar l'històric partit de Pablo Iglesias. Els dos perdedors de les últimes eleccions espanyoles es disputaven, no sense travetes i males jugades, el control d'un Titànic per al que s'albiren temps molt difícils. Finalment el jacobiníssim i astut Rubalcaba ha guanyat per només 22 vots. Pobra Chacón!

El fenòmen Chacón és curiós, es tracta d'una personeta que, com qui no vol la cosa, gairebé toca el cel i aconsegueix ser la propera candidata a la presidència de l'Estat espanyol. Amb un perfil senzill i proper, que si bé va aconseguir entabanar amb aquestes virtuts a molts milers de catalans en dues conteses electorals, també representa l'exemple més llastimós i covard de l'essència catalana; Un autoodi infinit i acomplexat que necessita demanar perdó constantment per justificar la seva procedència. Roma no paga traïdors Chaconeta i, ni tan sols sent la més fastigosament espanyolota de totes t'han volgut. Pobra Chacón!

I ara què farà la nena zapatera? Reconec que aquest és un tema força sucós, bàsicament perquè pot influir directament en la política catalana. Tornarà a Barcelona per capitanejar el PSC, amb la qual cosa li espera un ball de bastons intern? Passarà una travessia pel desert? Es desintegrarà com una funcionària més del partit a la capital del regne? És evident que en el món socialista català hi ha un abans i un després d'aquest Congrés, Catalunya està en una cruïlla històrica on el sobiranisme hi tindrà un paper determinant, i el PSC és un partit que, o s'agafa a aquesta centralitat política, o acabarà sent un partit unionista de poca monta més.

ERC, ICV i tant de bo les CUP, tenen una oportunitat única i d'or per aconseguir el sorpasso al PSC, un fet que significaria que per primera vegada les esquerres nacionals sobiranistes esdevinguessin el segon moviment polític del país. No estic demanant que aquestes forces es presentin juntes a les eleccions, això no passarà, però sí que aconsegueixin una unitat d'acció i un programa de mínims per empènyer definitivament el país -i CiU!- cap a l'alliberament nacional i per tant, assegurar l'estat del benestar dels catalans. Us imagineu una CiU amb uns 55 diputats i unes esquerres nacionals amb uns 35 diputats? És possible, fem-ho possible!

Ah! I pobra Chacón...