Conviure amb una filla ionqui

Fa uns dies, un amic em comentava que els meus últims articles eren massa pessimistes, foscos, decadents... Que Catalunya les hem passades de tots colors i que no n'hi havia per tant. En defensa meva haig de dir que jo, pujolsià de mena, sempre he cregut que Catalunya –com Israel- té quelcom de peculiar i misteriós que la fa única i li permet sobreviure miraculosament; en el nostre cas és aquell temperament fet a mida amb el seu punt just de seny i rauxa, embolcallat d'un sentiment liberal d'aires enraonats tan mancats a la resta del món. Una terra de paisatges encisadors que es conjuren amb l'aurèola del refinament clàssic grec i l'ordenament nòrdic, sense oblidar la nostrada bravura mediterrània. Això és Catalunya, sí.

Pujols, però, també deixava intuir en un dels seus llibres que Catalunya mai no seria independent. Tenim mala peça al teler. L'ADN espanyol no és ni serà mai democràtic i abans es dessagnarien que veure'ns lliures. És com una filla malcriada. De fet, Espanya és la nostra filla; nosaltres l'hem inventat, nosaltres l'hem fet i nosaltres li hem donat la vida. I, és clar, quina mare abandonaria la seva filla encara que aquesta sigui una ionqui perduda que ens roba? Reflexioneu-hi.

Ho sap tothom i és profecia, Espanya és una viciosa que de tant en tant li han de donar una dosi perquè no decaigui del tot. La dosi, però, se'n fa un mal us i tot torna a començar. Per tot plegat penso que mai no serem independents: per un banda perquè Espanya ni tan sols ho preveu i, per l'altra, perquè Catalunya mai no voldrà deixar “morir” la seva filla.

Per tant el diagnòstic és el següent: Catalunya és una terra emprenedora per definició, de genialitats envejables, però condemnada –per molt que rondinem- a conviure amb una malalta que no ho vol deixar. En el fons ens dol abandonar-la. L'exemple més fefaent el trobem aquests dies amb l'enèsima baixada de pantalons del govern dels millors davant d'una lloca arrogant com la Sánchez Camacho, pujada de to i segurament passada de frenada. En termes estètics i per molts arguments que es cerquin per justificar aquest pacte, la pixada a la boca és monumental. Sobretot sabent que el teu país està al llindar del desastre, la teva societat surt diàriament al carrer, i havent intentat ja totes les fórmules conegudes per fer possible l'encaix a Espanya. Insistir amb el mateix tedi i mantenir l'esperança que el teu botxí un dia t'entendrà és de sonats, per no dir de suïcida.

Malgrat tot, la prova del cotó per a CiU arribarà d'aquí a mig any quan s'hagin de definir –per fi- pel concert econòmic, o el que és el mateix, només podran reconduir aquesta lamentable situació de país de pocapenes si fan un gir de 180 graus sense cap matís i apostin per la dignitat, el progrés i el sentit comú, és a dir, apostin per un pacte sobiranista amb ERC.

Article publicat al NacióDigital.com