Sempre m'ha intrigat i apassionat el moment històric i social del nostre país que arrenca amb la generació de catalanes i catalans que van nàixer i viure just després de la Guerra dels 30 anys amb el Tractat dels Pirineus com a fita, i acaba als inicis del 1700 quan la nació esclata de nou. Un espai de temps fosc i poc comentat -almenys en espais generalistes- per a la nostra historiografia, on uns homes i unes dones, amb una joventut marcada per una revolta i una guerra més -la dels Barretines i la dels 9 anys-, protagonitzarien un dels fets bel·licosos més importants de la història europea, la Guerra de Successió.
És arran de l'esplèndid especial sobre el 1714 que ha tret la revista Sàpiens que m'han tornat al cap algunes preguntes que fa molt de temps que em persegueixen. Qui i com eren aquells homes i dones antiborbònics que els seus antecessors més immediats van optar per fer la guerra al mateix bàndol dels francesos durant el 1641? M'ho pregunto perquè em fascina i em preocupa entendre què coi va passar i quins canvis socials i generacionals tan profunds va experimentar la societat catalana durant els escuets 46 anys que separen la fi de la Guerra de Separació amb l'inici de la Guerra de Successió, com per canviar de bàndol tan dràsticament.
Lectures abundoses dels bons llibres de l'expert Albareda i preguntes a altres grans historiadors m'hi han ajudat; tot i això, encara romanen amb mi sensacions i pensaments que no me'ls puc treure del cap:
- Per exemple, com només en 4 dècades un país passa a ser del partit francès a ser del partit antifrancès?
És clar, els francesos van fer molt de mal a la meitat nord del país durant la Guerra dels 9 Anys i el clero rural ja va cuidar-se d'enarborar l'odi contra el gavatx. Curiós malgrat tot...
- Com és que el mateix clero intransigent donà suport a la Gran Aliança antibobònica quan aquesta era acusada -amb raó- de ser protestant?
- Com és que amb el record dramàtic i infaust de dos segles (!) dels Habsburg a Catalunya, el poble recull ràpidament tanta adoració pel pretendent austriacista?
- Com és que una part de la petita noblesa i la burgesia del país -quatre gats a Barcelona i a Osona- aconsegueix revoltar un país contra un rei -el Borbó- que acabava de jurar les Constitucions de Catalunya després de no haver-se'n jurat durant els últims 150 anys de monarquia dels Habsburg?
- I com és que a Felip V se li agafa tanta tírria des del començament, quan aconsellat pel seu avi el rei Lluís XIV -el que va donar recolzament a Pau Claris- intentava llençar aires de respecte vers Catalunya?
Cert és que la cort madrilenya era l'antítesi de Barcelona, i també val a dir que la burgesia catalana tenia relacions comercials amb els països de la Gran Aliança, i per tant patien per una entrada massiva de productes francesos i així perdre protagonisme. Però bé, curiós tanmateix...
Es fa dificultós, doncs, entendre com la balança amb molt poc temps i contra tot pronòstic es decanta a favor del suport a la causa austracista. Serà aquell fet tan humà que la generació dels fills sempre fa el contrari de la dels pares? En tot cas, veient la magnitud de la tragèdia que ens podíem haver estalviat em supura una altra pregunta: Com seria Catalunya ara si el 1705 hagués continuat donant suport al Borbó o, millor encara, hagués restat més al marge d'aquest contenciós d'abast mundial? Els països de la Corona d'Aragó continuarien sent un Estat confederat amb la monarquia espanyola encara?
Més preguntes. Segur que els prohoms de la Plana de Vic eren conscients que el Borbó de bon principi era una serp? O eren uns exaltats rondinaires que es portaven malament amb les autoritats de Barcelona -un clàssic- que de bon començament sí que van donar suport al nou rei? Sí! ja sé que el virrei Velasco -felipista- va ser un monstre pels barcelonins, però tinc la sensació que durant els primers 2 anys de revolta austriacista hi va haver sectors que es van moure més per interessos de gremi que pel general.
La defensa sense quarter però ja en la segona fase de la Guerra de Successió no té desperdici ni cap dubte, la lluita per la supervivència i la dignitat nacional es fa evident per sobre de possibles malinterpretacions pel que fa a l'honor patriòtic de l'austriacisme català, o el que és el mateix, els bàndols van quedar ben marcats a partir del 1706 -amb la primera escomesa del felipisme contra Barcelona- entre els que defensaven Catalunya i les seves constitucions, i els botiflers que volien anorrear el país i tot el que el representava.
Hi ha un fet claríssim que resumeix la història en la seva globalitat: Catalunya al mig de dues grans potències sempre té tot el peix venut i les contradiccions de la pròpia població quan hi ha tant en joc són clamoses -això es pot veure en l'actualitat també. Catalunya sempre ha perdut, sempre se l'han rifat, i el que quedarà sempre impolut, és l'afany dels catalans per mantenir les seves Constitucions, el seu caràcter pactista i alhora bel·licós per defensar precisament aquest concepte bàsic de democràcia i bilateralitat.
I finalment, encara un fet que em sembla més sublim i global d'aquell conflicte d'abast mundial on es dirimien dos grans conceptes que han marcat la història política i social fins als nostres dies i que segurament ajuda a entendre i diu molt del per què dels catalans van decantar-se per un bàndol i no un altre. Una visió que manllevo directament d'un excel·lent
article de l'Enric Vila: '
els francesos (i espanyols) volien una monarquia universal, mentre que els anglesos, els holandesos, els alemanys i els catalans pretenien un mercat universal'. I també: '
va ser una guerra entre dues concepcions de la política, la que parteix de l'organització de la massa i la que parteix de la llibertat de l'individu'. Genial!
Primer volum del 1702 de les Contitucions i altres drets de Catalunya que Felip IV d'Aragó i V de Castella va jurar al convent de Sant Francesc de Barcelona, durant les Corts que es van realitzar a la ciutat comtal entre els dies 12 d'octubre del 1701 i el 14 de gener del 1702.
