El per què de tot plegat

A tots els països normals i democràtics del món, i quan dic normals em refereixo que l'autoodi nacional és pràcticament inexistent i on el sentit de pertinença roman ben travat, els governs acostumen a oscil·lar de tant en tant entre el centreesquerra i el centredreta, o per dir-ho d'una altra manera, entre liberals i conservadors. I la vida segueix amb normalitat. Malgrat que aquesta divisió actualment està molt demacrada i en alguns llocs potser costaria d'intuir, desconfieu del qui us diu que les dretes i les esquerres ja no existeixen, segurament que qui diu això, és un conservador poc polititzat de cap a peus. És inevitable per exemple, que encara hi hagi mentalitats que no suportin els homosexuals i d'altres en canvi que ni s'ho plantegin, o mentalitats on primi l'extrema seguretat individual per sobre de la col·lectiva i al revés, per posar dos exemples simples i ràpids. Això és així i crec que seguirà sent-ho durant segles.

Doncs bé, a Catalunya, tot i no ser un país normal (tenint en compte les coordenades que he exposat abans), durant els últims 6 anys (ep! 6 anys només), s'ha optat per intentar normalitzar el país fent un govern d'esquerres, o sigui, actuar amb legítima normalitat. És la simple normalitat de les coses que succeeixen que a vegades alguna gent no entén. Jo per exemple, sense fer mai escarafalls, sempre parlo en català, però sempre vol dir sempre, i quan parlo del sud del país és per referir-me a València i quan parlo del nord és per Perpinyà, i quan parlo de l'estranger és per referir-me a Bilbao, Moscou o Madrid, és actuant així i amb un somriure sincer que poses molt nerviós al que amb la seva obtusitat no t'entén. Actuar amb normalitat a vegades és el més eficàs. Suposo que no cal que expliqui el nerviosisme i la mal tràngol que La Caixa, El Periódico, el PSOE, La Vanguardia i un llarg etcètera, estan passant fruit dels anys que l'independentisme ha estat al govern actuant amb normalitat, és a dir, governant. És sabut per a tothom que aquesta colla volien, i volen la sociovergència.

ERC va optar per fer un pacte d'esquerres per molts motius, començant,evidentment, per exercir aquesta normalitat d'alternança. Ho va fer per oxigenar i higienitzar el país després de 23 anys d'un mateix color de govern, per acostar les esquerres sucursalites a les institucions catalanes, i per crear majories socials a l'entorn del catalanisme sobiranista. Tot això penso que almenys és lloable i d'una importància històrica, calia provar-ho i s'ha pogut fer amb alguns resultats positius, que jo concretaria en quatre grans avenços:

1. L'independentisme ha tocat per primer cop poder, i per tant, viure una nova experiència que s'ha traduit en que molta gent nostra i molta que no ho és se n'ha beneficiat. Ha demostrat que pot governar i no només estar a la trinxera rondinant, que és el que volen els poderosos, fent política social i fabricant grans pactes nacionals amb tots els partits.
2. Desplaçant CiU a la oposició, l'hem obligat a espavilar-se i a no adormir-se, per tal de que el seu sobiranisme es desperti. I això no té preu.
3. Ha guanyat la batalla ideològica posant el tema de l'espoli fiscal i el dret de decidir a la palestra social.
4. Ha enfrontat encara que sigui una mica, el PSC amb el PSOE.
5. Ha demostrat que l'Espanya plural i el federalisme ja no existeix. I això tampoc té preu.

Ara bé, malgrat aquests avenços hem de ser conscients que ni CiU és independentista, ni de bon tros, ni els PSC trencarà amb el PSOE, això és una realitat com un temple. I per tant, no es pot pas dir que ens n'hàgim sortit, tot i la bona voluntat que s'hi ha posat.

Arribats en aquest punt, i esperant el què passarà durant els propers dies amb el finançament i la sentència del TC, i sobretot, com reaccionaran els dos grans partits del país (que recordem-ho són els autèntics responsables de la situació a Catalunya durant els darrers 30 anys), ERC haurà de jugar molt bé les seves cartes.

Un cop dit tot això, existeix una opció totalment diferent a l'exposada fins aquí. Aquesta, només es pot portar a terme en el moment més crític i quan el país hagi arribat a l'atzucac absolut, a la línia roja, la qual, crec que hi estem apunt d'arribar. Es tractaria de fabricar un govern de concentració nacional (sigui quin sigui), on s'hi hauria d'afegir el màxim de partits polítics amb connivència directe amb la societat civil, i que s'hauria de comprometre sota notari, portar a terme dos referèndums a curt o mitjà termini; el primer pel concert econòmic i el segon pel dret a l'autodeterminació. Tot i que l'Estat ho prohibiria, el xou polític ja estaria tindríem sobre la taula amb certa repercusió internacional. D'això se'n podria ben bé dir, la Nova Solidaritat Catalana, però és evident que atot plegat dependrà primer dels resultats de les properes eleccions i sobretot de la voluntat dels partits.

Jo penso i tinc la convicció que ERC posarà aquests dos temes sobre la taula, però i els altres partits? Si fos que no, tornarem a estar al cap del carrer, talment com a la Transició, i vuelta a empezar. Tanmateix, amb una diferència, haurà quedat claríssim que el regionalisme ja no té sortida i que el federalisme és una farsa. Més val això que res...