No hi ha res més trist que veure un president representant tot un país, intentant aconseguir una cadira, un somrís... en definitiva, un lloc on no només no hi ha estat convidat sinó que evidentment mai han pensat en ell.
No cal dir que a causa d'aquesta situació, que jo no consideraria ni tan sols de perdedora, sinó de tonto de la classe, servidor hi està gaudint de manera escandalosa. Només de pensar que encara queden cinc dies de gaudi per la reunió de les grans potències, on discutirant sobre un nou model econòmic mundial, m'entra una satisfacció immensa dins del meu cor.
Espanya, o per ser més concrets la mentalitat mesetària-atlàntica, sempre ha pogut fer l'agost, o bàsicament subsistir econòmicament, gràcies al robatori i la repressió. Durant segles va poder viure gràcies a les riqueses que li arribaven de l'altre cantó del bassal, però sobretot també, gràcies a l'espoli econòmic, que nosaltres el catalans els hi hem proporcionat. Totes les revolucions, tant econòmiques com culturals, no només han entrat per aquest tros de terra del nord-est peninsular, sinó que m'atreviria a dir (de fet no sóc l'únic que ho diu, em precedeixen Pujols i els modernistes catalans) que el poc que té de progrés mental Espanya és gràcies a nosaltres, de fet, Espanya no és catalana perquè la garruleria i la seva supèrbia guerrera no els ha deixat entrar mai ni els deixarà entrar al concert global de les cultures de progrés.
I tot i això, ells, com els nens repelents, volen ser a Washington per demostrar que són quelcom d'important, però tothom xiula i mira cap a l'altre cantó.
1 comentari:
Al final li donaran cadira al galliner, alguna mena d'invitació de segona o una acreditació de periodista i encara farà més el ridícul.
Publica un comentari a l'entrada