El desastre vergonyant de la política espanyola d'aquests últims mesos amb la consegüent escenificació bodevilesca i obtusa dels mateixos partits, té essencialment un responsable que, des del meu punt de vista, sobresurt de la resta dels protagonistes en joc. Actualment a la política espanyola només hi ha un partit que poseeixi totes les fronteres ideològiques per arribar a pactes amb la resta, i així evitar el cabreig general i una despesa addicional insufrible per un estat tan arruïnat com l'espanyol. Efectivament, era el Partit Socialista Obrer Espanyol el que tenia múltiples variants per arribar a un govern estable, però la poca valentia dels seus dirigents ha condemnat la política espanyola al descrèdit i el propi partit a un cul de sac molt fosc i imprevisible. Els socialistes tenien tots els números per assegurar-se un govern a banda i banda, tot i així, la seva esplèndida tàctica va consistir primer a encetar un idil·li forçat amb la més fàcil, amb el partit més prescindible de tots i que sumava menys. Si des del principi l'haguessin mantingut al marge de qualsevol pacte seriós, Ciutadans al cap i a la fi hauria acabat entrant a qualsevol govern sense gaires problemes, o almenys a abstenint-se per facilitar-lo. Tot el que sigui xupar tota quanta quota de poder, per a ells és una opció vàlida.
És clar que aquests resultats electorals eren endimoniats i els riscos molt elevats. El PSOE però, podia haver fet valer la seva pàtina de partit central i responsable acceptant, per exemple, una gran coalició a l'alemanya que, davant d'una crisi de cavall i el desafiament català, sostingués un govern d'emergència nacional i net de casos de corrupció; hauria quadrat així a un PP molt tocat i sense forces per imposar-se en res. O, pel contrari, podia haver intentat fer un tomb històric a l'Estat posant les bases d'una veritable Espanya confederal amb totes les esquerres i els partits perifèrics. Una opció fal·laç i impossible d'aplicar, però que hauria donat aire als socialistes per almenys tota una legislatura. N'estic segur que tant amb una opció com amb l'altra, Pedro Sánchez hauria recollit l'agraïment d'una gran part de la població per la seva valentia i sinceritat a l'hora de tirar endavant un govern dificultós en uns moments tan complicats. La qüestió era fer un pas decidit endavant i deixar-se de minúcies partidistes que desgasten tant la paciència de la gent. Però, és clar, el PSOE és el PSOE, i Sánchez és un bluf més. El PSOE és una formació sistèmica amb una motxilla massa feixuga i amb uns barons acomodats i carques que poden arribar a fer la vida impossible a la direcció.
Així doncs, ens aboquem a una repetició de les eleccions que el que provocaran, fonamentalment, és una irritació profunda a la població i un desgast considerable als partits polítics. M'agradarà veure com acaben els caps de llista després de 15 dies d'una campanya sobrera, de bronca generalitzada i de cansament tediós. Penso sincerament que l'electorat castigarà amb una pujada de l'abstenció aquest fracàs col·lectiu, però la palma se l'endurà el PSOE pel fet de ser el partit que més ha arriscat i menys ha encertat. La culpa és de tots, sí, però el teatre del PSOE ha fracassat i l'estratègia ha estat nefasta per a un partit que més o menys havia salvat els mobles el passat 20 de desembre. Que els hi sigui lleu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada