L'esquerra, la dreta i la crisi

Per a l'esquerra la lluita per la democràcia és un procés de socialització forçosa dels recursos. Per a la dreta el procés té com a finalitat que els recursos se'ls quedin uns pocs. En canvi, per al liberalisme els recursos queden repartits sota el principi del contracte voluntari i la lliure cooperació de les persones sense intermediaris que coaccionin o intervinguin el pacte. Ras i curt és això, i es dóna la casualitat que són les dues primeres opcions les que sempre s'han imposat en els governs estatals.

Dit això, els occidentals ens hauríem d'anar preparant per la caiguda definitiva de l'estat del benestar nascut després del desastre de les guerres i pensat pel mateix sistema responsable de la seva última estocada. Han estat els successius governs de dretes i d'esquerres dels últims temps, tots ells estatistes fins a la mèdul·la, que han acabat enfonsant el benestar de les persones fruit d'una sèrie de bombolles molt mal resoltes (val a dir que hi ha estats molt més irresponsables, que han arrossegat a la resta cap al precipici). En aquest vell i feixuc continent, no només han caigut els valors que han fet gran la il·lustració europea, sinó que la gallina dels ous d'or ha estat degollada pels mateixos que l'engreixaven. L'ultraproteccionisme estatal i el deute que ha provocat, el diner fàcil fabricat pels bancs centrals (i, en conseqüència, debilitat), el capitalisme corrupte d'amiguets i l'encotillament laboral que perjudica la creació de llocs de treball, farà que aquest núvol ensucrat del qual hem viscut durant tantes dècades es descompongui, per entrar en una dimensió desconeguda probablement no gaire agradable. Això passarà quan el sistema de pensions faci fallida.

El drama de tot plegat és que la solució a tot aquest enrenou se'ns presenta en forma d'indignat social (la majoria d'ells amb feines fixes a l'administració), d'arrel cristiana i propulsat per un populisme reaccionari que disfressat d'un nou socialisme del s. XXI, acapara totes les protestes possibles. El seu discurs és fàcil: la culpa sempre ve de fora, mai d'un mateix, i aquesta rau en l'enemic comú, el capitalisme. L'ase dels cops inventat per no investigar en la complexitat, sinó per cridar eslogans robotitzats a diari i quedar-nos satisfets pensant que la culpa mai és pròpia. Aquests dies ho hem estat veient amb la polèmica dels papers de Panamà. La desfogada general contra el capitalisme ha estat memorable, tant se val que el fet de crear una empresa en un país estranger no sigui d'entrada un delicte, o que la majoria de les empreses opaques siguin dels oligarques amiguets dels governants de torn, tu fot-li pel broc gros, i alabat sia Déu. El primer que tothom s'hauria de preguntar és el per què de l'existència dels paradisos fiscals i, en segon lloc, per què tants empresaris hi cerquen refugi. Mentre hi hagi inferns fiscals sempre existiran paradisos fiscals, i el capitalisme de lliure mercat, lògicament, sempre cercarà els territoris menys intervencionistes i menys impositius. Només faltaria. 

El capitalisme de lliure mercat crea riquesa, per això tots els països més rics del món són els que posen menys traves a l'hora de comerciar. En canvi, l'intervencionisme de dretes o d'esquerres llasta la llibertat de fer-se ric i dóna privilegis a les persones o empreses amigues perquè puguin escapar-se als paradisos fiscals, a més de destruir la veritable competència. És d'aquí d'on plora la criatura, de la ficció estatal construida per tots plegats, però malgrat tot això, la gent prefereix construir-se el seu home de palla anomenat capitalisme, i així va tirant pensant-se que queda lliure de tota culpa.