Espanya davant la tempesta perfecta

La cosa està de la següent manera: La Xina està constipada i amb ella tots els països emergents que exportaven cap al gegant asiàtic. Les bombolles són la crua escenificació de la follia humana, i els xinesos, experimentant aquesta mena de capitalisme d'estat que els ha convertit en uns nous rics, n'han engendrat vàries de dimensions mastodòntiques. Per ser més concrets, n'han creat una de crèdit i una altra d'immobiliaria, fins al punt que el seu deute sobirà comença a ser catastròfic, a falta de saber dades fiables d'aquest estat opac. L'estímul monetari i creditici, allò que tan agrada als keynesians, ha fet que la festa xinesa ara mateix estigui a uns nivells tan preocupants que pugui arrossegar la resta de les economies cap al desastre. Aquest és el pànic. I és que, qui els hi podia prohibir la xauxa, si els occidentals hem estat els primers a fer-ne? Que potser ells no tenen dret a la xerinola desmesurada? Doncs au, aquí ho tenim.

Mentrestant a Europa i als EEUU sembla que tampoc acabem de sortir-nos-en. Les guerres i la crisi humanitària de Síria no hi ajuda, i la motxilla del crack de l'any 8 encara pesa molt. A Europa tenim els estats meridionals que encara estan a les beceroles de confeccionar les reformes que haurien de fer, el crèdit pedaç ha arribat al seu límit i els bancs continuen amb els seus problemes de morositat. A això, cal sumar-hi un problema nou que té a veure amb l'alta regulació que pateixen fruit de la disbauxa irresponsable que van mostrar anteriorment. Això fa que ara mateix no puguin fer negoci prestant capital perquè estan obligats a fer calaix, una impossibilitat que augmenta també pel fet que els tipus d'interés continuen insultantment baixos. D'altra banda als EEUU sembla que la pujada dels tipus no ha funcionat tal com hauria d'haver funcionat i per acabar-ho d'adobar, les matèries primeres estan a mínims històrics, cosa que fa que alguns països emergents estiguin estancats.

Doncs bé, davant d'aquest panorama terrorífic que els experts ja han anomenat de 'tempesta perfecta', bàsicament perquè a diferència del 2008 ara no hi ha cap continent en condicions per prestar i aguantar el xàfec si la cosa fa aigües, la política espanyola ha de decidir si tira cap a una gran coalició de partits de l'stablishment, o per un pacte d'esquerres inestable que servidor ara per ara no veu per enlloc. Si no és que els partits catalans vulguin jugar a recollir algunes molles, tal com han insinuat alguns 'insígnies' articulistes de l'independentisme. Si us haig de ser sincer, i un xic pornogràfic, m'encantaria veure de quina manera lidien el PSOE i Podemos aquest desastre que s'aproxima i que s'albira asfixiant. Sense dubte n'hi ha uns quants que ens ho passaríem molt bé veient com l'esquerra populista espanyola -i catalana- practica el canibalisme entre ella mateixa. Però tot i aquest plaer emocional, la cosa no estar per a llençar coets, i l'estat espanyol (que és una mena de Xina a la menuda) amb el nou govern que ha de sortir en breu, haurà de fer front a quatre problemes de dimensions estratosfèriques. Primer, quadrar els comptes i fer front a un forat de 50.000 milions d'euros. Això vol dir retallar el doble la despesa pública dels anys 2012 i 2014, si és que es vol complir el compromís de dèficit amb Brussel·les. Segon, abaixar el deute, que ja supera el 100% del PIB. Tercer, arreglar la xacra de l'atur que no baixa del 17% des del 2009. I quart, fer front a l'independentisme català que, si bé mai ha significat un problema greu per l'estat, ara amb una crisi de cavall tot pot acabar girant-se com un mitjó. Les crisis tenen això, que són imprevisibles i sorprenents, i són capaces de fer variar mentalitats de societats senceres, i també els colors dels països del mapamundi.

L'estat espanyol, com en tants altres moments de la història, té mala peça al teler per la seva condició de societat receptora i no productiva. La musculatura s'atrofia quan un no fa exercici, les bombolles sempre acaben petant, i el líquid s'acaba. Espanya abans ho arreglava guerrejant i extorquint, ara ho tenen molt més complicat en aquest s. XXI tan interconnectat i amb estructures interestatals tan consolidades. El regne d'Espanya efectivament pot beneficiar-se d'aquest coxí comunitari, pot estar durant temps mamant de la mamella alemanya, però si les coses es torcen a nivell planetari i ells no fan els deures que han de fer, podrien quedar molt malferits i trencats per la zona del nord-est peninsular.