Cupaires, no ens falleu!

Posem per cas que la CUP té tota la raó del món, que sí, que ja n'hi ha prou de tant tacticisme per part dels autonomistes de sempre que realment no s'acaben de creure això del procés. Posem que la CUP no s'ha tancat mai en banda i sempre s'ha mostrat oberta a tota classe d'alternatives per desbloquejar l'acord, i amb voluntat de no aixecar-se de la taula. I que com a conseqüència de tot això, és la coalició de Junts Pel Sí, i més concretament Convergència, que encara no ha ofert tot el que havia d'oferir per arribar a un acord satisfactori pels dos milions de votants que amb tota l'esperança del món van votar "sí" a la independència més enllà dels partits. Posem també que el full de ruta pactat per tothom, en forma de declaració rupturista, no és prou engrescadora i potent, tot i la reacció enfurismada de l'unionisme i sabent que ha generat entusiasme a tot l'independentisme. Que les condicions per executar un pla de xoc contra la pobresa i  per la justícia social no són del tot òptimes, tot i l'annex a la declaració que qualsevol partit d'esquerres celebraria. Que la intransigència de JpSí d'imposar un candidat a la presidència del Govern que no té prou consens impossibilita un acord, tot i que és el candidat a la presidència d'una candidatura que ha obtingut 62 diputats amb una participació històrica del 77,5%. O que la xuleria i les males pràctiques dels últims dies de convergents impedeixen una bona sintonia entre tots els actors, sense tenir en compte la xerrameca negativista constant que la CUP exercia a la premsa cada dia, durant les setmanes prèvies als plens d'investidura. Posem-hi tot això i més.

Doncs bé, que algú m'expliqui què farà la CUP amb tota aquest doll de raó si tot se'n va a la merda i encetem una guerra civil de retrets i d'insults fins a unes noves eleccions al març. Us imagineu tota aquesta tensió durant quatre mesos més? Morts i enterrats. Què coi farà un partit que només representa el 8% dels votants emportant-se la raó a la tomba? Què farà la CUP amb menys representació -més que probable- quan votem al març? Que algú m'ho expliqui siusplau, perquè jo només veig que aquí hi manca intel·ligència, sentit comú i respecte als votants. Si creus que tens tota la raó, perquè fins al moment no he vist cap autocrítica -cap!- d'aquests últims dies, i penses que el teu interlocutor no veu els errors propis, el que has de fer és cedir una part de la teva raó, i arrapar-te a ell si és que consideres que el necessites per arribar al teu objectiu. La raó en política s'acaba quan et carregues la il·lusió de tot un poble, una màxima que tot partit polític s'hauria de gravar a la porta de la seva seu. Siusplau cupaires, feu un últim esforç i veureu com a la curta, els que ara considereu poc creïbles, demà els tindreu al costat de la trinxera fent front a la immediata reacció furibunda que l'estat escopirà.

Reconduir la situació és la millor notícia que hem tingut després d'haver perdut un temps preciós, i del ridícul fet davant d'uns votants cada vegada més desencantats i amb el cor encongit. Ara simplement hem d'acabar de reblar el clau. Cupaires, patriotes, no ens falleu!

D'incompatibilitats, de ridículs i d'esperances

Sí, ja sé que s'ha dit alguns cops, però crec que és bo reiterar-ho tant com faci falta encara que sigui per recordar-ho als que s'han passat la vida moralitzant la política. Ningú de forma democràtica i no violenta ha posat en escac un estat com l'espanyol de la manera que ho està fent l'independentisme català, amb Artur Mas com a cap visible i president de la Generalitat. Ni comunistes, ni l'ultradreta, ni anarquistes -si és que n'hi ha-, ni tan sols els bascos, tan feréstecs i radicals, ho han aconseguit. Ha sigut la classe mitjana catalana, amb les seves tietes i els seus aplecs dels somriures, i el seu tarannà tan distint del castellà, que ha aconseguit posar realment en alerta el sistema estructural espanyol. I sí, Artur Mas, sent un representant de la casta catalana, ha estat fins al moment el responsable principal d'aquest desafiament. Per pena d'alguns o per sorpresa de tothom. Però efectivament, aquesta evidència ha fet trontollar estructures mentals a una banda i a l'altra i, sobretot, ha deixat desarmats i amb el pas canviat els professionals de la queixa i de la justícia social.

El drama que estem vivint ara té molt a veure amb això, amb l'enveja i el ressentiment d'un sector que de cop i volta ha vist que el protagonista de la revolta no era l'habitual ni el que s'esperava. Té a veure amb la incapacitat de l'independentisme veterà a entendre que som aquí també gràcies que la centralitat autonomista ha virat cap a l'independentisme. Té a veure amb el dogma estètic del qual uns en fan un modus vivendi i en són completament presoners. I té a veure també amb una manca d'anàlisi en perspectiva i d'una nul·la alçada política amb sentit d'estat. La conseqüència de tot plegat és un xoc emocional i la incompatibilitat entre dos móns que per atzar de la història s'han d'entendre.

 

I és que estem en mans d'una gent que els preocupa més què els diran a les manis si fan president Artur Mas que guanyar la guerra sigui amb qui sigui (anècdota verídica). Aquest és el nivell i la tragèdia que ara mateix hem de suportar com a poble. A mi em fa gràcia com alguns posen la coherència de la CUP com a garantia de la victòria. La coherència és un llast quan es converteix en dogma. Si t'importa l'objectiu has de sortir del dogma i guanyar amb gent que no és de la teva corda. Voler imposar el teu dogma és autoritarisme, i quedar-te amb el teu dogma -legítim- és que t'importa una merda l'objectiu final. Jo no puc entendre com un partit autodefinit com a revolucionari, un cop ha aconseguit colar bona part del seu programa (sent el partit minoritari!), pugui tirar per terra el seu somni per un nom. És més important el QUI que el QUÈ? Això és de bojos, i crec que aquí hi manca cintura i hi sobra testosterona.

 

Dit tot això i després del ridícul espantós de la política catalana, així en general, d'aquesta última semana, i també de l'enèsim entrebanc que s'autoimposa un independentisme que vol guanyar un estat com l'espanyol, podríem intentar trobar un bri d'esperança en les últimes paraules que li he escoltat al líder de la CUP,  l'estimat Antonio Baños. La idea, espero que sincera, de no abandonar la taula de negociació i d'intentar cercar un acord que vagi més enllà del tacticisme del suport de dos diputats, és bona, molt bona. Si realment cerquem un acord de 72 diputats i posem en marxa el govern abans de les eleccions espanyoles, perquè ja n'hi ha prou de fer perdre el temps a la gent, l'ànim general novament serà esclatant i l'estat tornarà a tremolar de valent. Oi que ho volem així, això? 

 

 

Superar la tàctica

Quan t'obsessiones amb un nom o amb una figura normalment acabes mostrant l'efecte contrari del que en un principi persegueixes. Aquest és el gran error que ha fet, fins al moment, la CUP; fer de l'anècdota categoria per acabar sent presoners de la seva pròpia estètica. Això és adolescència política i tot un clàssic d'aquests sectors de predisposició revolucionària. Mas és imprescindible? Ningú és imprescindible, però per anar més enllà de la tàctica i assegurar-se una estratègia intel·ligent cal saber surfejar dia a dia amb la realitat. I la pura realitat és que el president Mas ara mateix és l'actiu més conegut a l'exterior, un exterior que serà vital per fer d'àrbitre entre nosaltres i un estat obtús. També és l'enemic número 1 de Madrid i, sobretot, el polític que inspira més confiança a la gran majoria de neoindependentistes, que són precisament els que ens han permès arribar fins aquí. No entendre això, és no entendre res.

Hi ha una tendència a la gelosia entre els independentistes de tota la vida que afecta a l'hora de fer anàlisis fredes i pràctiques. És una reacció comprensible després de tants anys predicant al desert. El que es tracta, però, és de mesurar-nos i veure que els nous independentistes, per molt insegurs i ingenus que semblin, són essencials per arribar a l'objectiu final, per fer realitat els nostres antics anhels. Aferrar-se a Mas és infinitament més perspicaç que xutar-lo, i lligar-se als convergents és profundament més eficaç que enviar-los a pastar fang. Es tracta de no deixar-los escapar i observar-los de prop, aquesta és la garantia perquè tot acabi a bon port. Tot això és el que, al meu entendre, qualsevol independentista que per diverses raons no suporti l'Artur Mas hauria de considerar en aquests moments tan complexos. Penseu que la força de la raó ens ha donat finalment la victòria moral dins del catalanisme, perquè no hem estat nosaltres, els independentistes d'antany, els que ens hem apropat a ells, sinó a l'inversa. I això cal posar-ho en valor i aprofitar-se'n.

La CUP s'ha topat de cop i volta amb la clau més important de la història d'aquest país, i lògicament fa valer les seves raons i tot el seu ressentiment fruit de molts anys d'ostracisme polític. Però, malgrat tot això, penso que la CUP no tirarà per terra ni farà descarrilar aquest moment tan excepcional, no en tinc cap dubte, no l'he tingut mai. El pes que portem tots plegats sobre les espatlles, el record de milers i milers d'exiliats, assassinats i arruïnats, val més que una tàctica absurda i passatgera. Malgrat aquest excés de protagonisme de la CUP, hi haurà acord, ja hi podeu pujar de peus. Fixeu-vos que el no acord només el vol i el proclama l'unionisme i els peixos bullits que pol·lulen per les tertúlies. El no acord és el suïcidi polític, és fer créixer la bèstia antipolítica que la societat porta a dins i és acabar sepultats enmig del desànim i del 'tots els polítics sou una merda'.

Article publicat a El Matí Digital

L'esquerra ha perdut el nord

És en aquests moments actuals de descomposició de l’estat del benestar fruit d’una societat acomodada en l’excedent, també d’uns estats atàvics i rovellats que són incapaços de resoldre qualsevol conflicte internacional, que l‘esquerra ha deixat de ser l’esquerra per acabar sent una paròdia d’ella mateixa. I parlo sobretot de l’esquerra meridional del nostre continent, de tota l’esquerra, la que va de la socialdemòcracia a la marxista, passant per l’alternativa i la populista, totes elles profundament estatistes i entregades finalment a conceptes conservadors. L’exemple que l’esquerra navega i camina com una gallina esperitada sense cap el va donar el líder de l’esperança popular, Pablo Iglesias, en un debat a La Sexta juntament amb el socialdemòcrata que intenta sobreeixir de liberal, Albert Rivera. No cal dir que la victòria del debat se la va endur el representant del partit taronja, no perquè fóra una eminència política, sinó perquè l’Iglesias va mostrar el seu pitjor moment com a líder de masses. Abatut, desesperançador i, sobretot, desorientat, va caure en unes quantes falòrnies que van acabar desacreditant el seu discurs. De fet, la mateixa desorientació que, com explicava al principi, pateix tota la nostra esquerra, sense excepcions.

I és que en un moment del debat, el líder de Podemos va deixar anar una de les fal·làcies més tristes en què se sustenta bona part del discurs esquerranós llatí: volem apujar el sou mínim per assemblar-nos a Dinamarca. Fill meu, però si a Dinamarca no hi ha sou mínim interprofessional! Si a Dinamarca la producció és molt més alta que aquí! Com es pot apujar el sou sense produir més?El drama de tot plegat és que l’esquerra vol assemblar-se als països nòrdics, i més concretament a Dinamarca, sense entendre, o passant per alt, que allí no hi ha pràcticament indemnització per acomiadament, que allí no es rebenta a impostos a l’economia productiva o que les empreses daneses no paguen cotitzacions socials. Sense comprendre que, malgrat que l’estat del benestar és fort gràcies a unes taxes altes, allí la llibertat econòmica és pregonament superior a la d’aquí. I per això són rics, perquè els països intel·ligents no posen traves a la creació de riquesa. Ens volen fer creure que Dinamarca és rica perquè té un estat molt protector, però és el contrari, els danesos es poden permetre un estat gegantí perquè és rica, no a l’inrevés.

L’esquerra ha deixat de ser l’esquerra perquè no és ni vol ser liberal, l’esquerra és conservadora perquè és proteccionista amb els seus oblidant que el mercat lliure beneficia els productors dels països subdesenvolupats, i per tant fa créixer l’economia mundial. L’esquerra va perduda perquè la globalització l’ha confós i el seu estatisme atroç la fa ser tan vella com la dreta. Voleu ser Dinamarca? Doncs demostreu-ho, collons! Demostreu que voleu liberalitzar el mercat laboral i l’economia, i deixeu de queixar-vos perquè l’estat no us dona més del que vosaltres demaneu il·limitadament. Us hi voleu assemblar però acabeu agafant el pitjor de cada model; impostos alts a les empreses i impostos alts a les famílies també.

El discurs fàcil -i molt honrós- de salvar les persones abans que els bancs no lliga amb voler nacionalitzar grans empreses que llavors s’hagin de mantenir, o salvar, amb el sou de tots nosaltres. No lliga perquè aquest discurs és hipòcrita. Si voleu ser d’esquerres comenceu a ser responsables de vosaltres mateixos i no construïu grans monopolis deficitaris que llavors hagin de ser rescatats per tots plegats. 

La llibertat tan vanagloriada per l’esquerra comença en un mateix, i acaba vilipendiada enmig de l’igualitarisme imposat per l’estat.

Article publicat al wallstreet.cat