'El liberalismo es pecado!'

Que la crisi l’hagi provocat un concepte molt incorporat en la mentalitat occidental que consisteix a viure del crèdit tot esperant que l’estat et resolgui els problemes, no és suficient perquè la gent comprengui el per què de tot plegat. Que els estats, amb el vist-i-plau de les supraorganitzacions anomenades la Troica, hagin salvat bancs i regions irresponsables, tampoc no és suficient perquè la gent desperti del món placebo en què viu instal·lada. Fins i tot quan s’ha explicat del dret i del revés que el crèdit no és diner real que surt de la productivitat, sinó de l’especulació, o que la corrupció pública emana d’una administració hipertrofiada que administra molta quantitat de líquid provinent d’aquest mateix crèdit, no crida l’atenció a una societat entregada completament al mantra estatista. Us pensareu que visc a la lluna de València perquè em direu que tot el moviment indignat ja és la resposta a tot això, però no! La realitat és que com a societat estem absolutament immersos en una confusió respecte dels models socioeconòmics que ens trinxa completament l’enteniment. Aquesta brutal confusió generalitzada queda explicada en l’enquesta que va sortir a principis d’agost feta pel CEO sobre valors socials i polítics a Catalunya. Les dades són francament desesperants per un país que aspira a ser adult i que suposadament estima la llibertat. L’enquesta venia a dir que la pràctica totalitat dels votants dels partits catalans creuen majoritàriament que l’Estat ha de ser responsable del benestar de tots els ciutadans i ajudar-los a solucionar els seus problemes, i que només un 14% de la societat considera que  els ciutadans ‘han de ser els responsables del seu propi benestar i han de valer-se per ells mateixos per solucionar els seus problemes’. Un autèntic despropòsit que hauria de fer enrogir a qualsevol adult amb dos dits de front.

Vivim en la irresponsabilitat total i absoluta, en un cerlce viciós que ens atrapa i ens fa caure en la mateixa trampa una vegada rere l’altra. Estem absolutament enganxats com veritables ionquis al coixí estatal, i quan aquest ens falla perdem el cap talment com el drogaadicte mancat d’heroïna. Fins i tot els autoanomenats anarquistes i/o antisistema són els primers que demanen a crits més col·lectivització i més poder estatal, un veritable contrasentit amb la llibertat individual. Ells ho disfrassen amb aquest eufemisme tan simpàtic i terrorífic alhora del ‘poder popular’. Per no tenir, ja ni tenim anarquistes!

Perquè quan la majoria de partits del sistema polític actual, siguin de dretes o d’esquerres -tots ells intervencionistes per igual-, exclamen més justícia social, a què es refereixen exactament? Que els impostos siguin encara més alts per a tothom? Que el mercat laboral continui tan encotillat com ara? De veritat que ningú entén que amb uns tipus impositius molt més baixos la gent disposaria de més diners a la butxaca per pagar-se lliurement els serveis que ell cregués millors i més oportuns? Realment ningú veu que en un mercat laboral liberalitzat, la mobilitat seria molt més gran i l’atur baixaria significativament? Creieu realment que cosir a impostos les empreses, que són les que creen llocs de treball, és un bon sistema social? O enfonsar a la misèria els autònoms és una bona fórmula per garantir el benestar? Justícia social què és, deixar a la gent que administri lliurement la seva riquesa, o que l’estat administri com ell vol els teus diners? Sembla que per a una gran majoria de la gent és la segona opció, i així anem tirant, entre fracàs i fracàs, entre bombolles planificades i control estatal asfixiant. Però, per art de màgia, després tothom dóna la culpa de tots els seus problemes al mercat. 

La justícia social és la llibertat individual, és el mercat lliure i el trencament dels oligopolis estatals que mermen la competència dels petits. Justícia social no és la pujada per decret del sou mínim, sinó el lliure contracte entre les parts i que els empresaris puguin contractar i acomiadar més fàcilment tal com passa a la idealitzada Dinamarca on l’atur ronda el 6%. O és que potser no volem assemblar-nos als danesos? Fa molta gràcia sentir constantment com la socialdemocràcia imperant al nostre país es compara amb els països nòrdics passant per alt que la seva riquesa surt precisament d’un sistema laboral molt més desregulat que el nostre. Què dirien tots els sindicats i tota la macedònia d’indignats si apliquéssim el sistema laboral danès? Us ho explico, o no cal? 

Preguntes, totes elles, que floten a l’aire diàriament, però que la gent, la majoria amorfa de gent, s’empassa desitjant encara més presència estatal a les seves vides. Com si un 50% no fóra prou asfixiant. El liberalismo es pecado! cridaven el conservadors reaccionaris d’èpoques passades. Malauradament el mateix sentiment continua vigent. Tot plegat un sense sentit.