La revolució comença en l'individu

Deia el gran Frederic Bastiat (1801-1850) que l'estat és la gran ficció a través de la qual tothom vol viure a costa dels altres. Efectivament, avui en dia tenim una societat moralment vençuda que s'ha autoimposat una creença, la qual consisteix a pensar que la vida ja no depèn d'un mateix, sinó que recau en l'ajuda estatal. D'aquí se'n desprèn l'actual deriva econòmica i la frustració d'una societat atrofiada que de la necessitat no en fa precisament una virtut, sinó just el contrari, una autèntica dependència a l'assistència social de l'estat. Un súper estat que ha aconseguit crear una fantasia acomodatícia fent-nos creure que necessitem, com l'aire que respirem, tot allò que prèviament ell ens pren de manera coercitiva. Un autèntic cercle viciós. 

Tanmateix, és desesperant veure com la lluita social s'ha convertit al llarg de les últimes dècades en un reclam a la despesa social en comptes de la defensa de la llibertat individual alhora de triar els serveis que cadascú creu necessaris. Per què no es crida a favor de quedar-nos els beneficis que amb el nostre esforç generem, i que acabaran reinvertits en progrés social? En aquest sentit, és del tot incomprensible aquesta brama general en contra de la troica, quan són els qui precisament aboquen els diners que els demandants demanen a crits. Actualment no hi ha res més keynesià que l'FMI i el BCE. Arribats fins aquí, com és possible tota aquesta confusió alhora de reclamar drets? A qui reclames drets, estimat? Per què no et construeixes tu mateix el dret a través del deure? Una vegada més, l'estat et fa creure que el necessites com l'aigua de maig.

Si entrem de pet en matèria hel·lènica entendrem el què estem discutint. Vostè s'ha parat a pensar per un moment quin xollo seria que el venciment de la seva hipoteca fos llarguíssima a només un 2'5% del tipus i amb una quita de la meitat d'aquesta? Oi que és incomprensible? Doncs això mateix és el que li estan donant a Grècia. Malgrat tot això però, la culpa continua sent del capitalisme en comptes de la casta xucladora estatal que ha arruïnat la població. I el pitjor de tot, és que es continua cridant a més estat, a més impostos i a més intervenció. El problema de Grècia, i dels estats irresponsables, no és tant que s'hi aboquin diners, sinó com els distribueix l'administració. Fins que no entenguem que la responsabilitat ha de tornar a ser individual i que l'estat ha de servir per rescatar només els que caiguin de veritat per atendre'ls amb la màxima qualitat, continuarem tenint el mateix problema i la UE seguirà dessagnant-se per ajudar als estats hipertrofiats. La reestructuració de Grècia, i dels estats en general, no ha de servir per continuar engreixant la beneficència gràcies als diners que et deixen uns altres, ans el contrari, ha de servir perquè l'estat del benestar sigui un tresor tant preuat, que aquest sigui construït lliurement i sense intermediaris pels mateixos ciutadans.

Article publicat al Nació Digital