Superar el vell estatisme per viure millor

El senyor Junqueras, president d'Esquerra Republicana de Catalunya, en les seves conferències sovint ens il·lustra amb una demolidora dada que explica que el Regne d'Espanya té el trist honor de posseir el rècord mundial i absolut de suspensió de pagaments, és a dir, de fer crack econòmic. Ara no recordo si en porta 14, 15 o 16 al llarg dels seus últims 500 anys, ja no ve d'aquí. Això no hauria de sorprendre a ningú que conegués un xic la història d'aquest Estat governat des de fa segles per una casta d'alts funcionaris ubicats sempre al mateix lloc, al centre de l'estepa castellana, lluny dels sempre interessants i bulliciosos ports marítims i també dels aires renovadors del nord d'Europa. Si Espanya és així és fruit d'una manera d'entendre l'economia basada en l'espoli i la beneficència, que automàticament produeix un luxe xaró i efímer, típic de nou ric. L'extracció a cabassos d'or i plata durant segles de l'imperi espanyol a Amèrica serviren per finançar unes guerres que sovint perdien i per enllustrar la metròpoli del quilòmetre zero. I en el mateix sentit, el finançament de les últimes dècades de progrés espanyol per part d'Alemanya i de la UE ha servit també per al mateix: crear deute i bombolles que sempre acaben explotant. És una constant a la història, és el mateix error continuat al llarg dels segles.

Servidor desconeix amb exactitud quines són les causes d'altres països que pateixen més o menys els mateixos problemes econòmics d'Espanya en l'actualitat, però m'ensumo que, com els valors, les misèries també són universals. Si els països occidentals que han aguantat bé la crisi i n'han sortit els primers ara poden gaudir de certa estabilitat, és bàsicament perquè tot ho basen en reduir l'atur, és a dir, a diversificar sectors i no fer la vida impossible a les empreses. I, si no, fixeu-vos com fan les coses als EUA, on l'atur és del 6%. A Espanya, si en un temps concret va haver-hi pocs aturats, va ser perquè primerament es van endeutar fins a les celles i van optar només per un sector econòmic. Si no t'endeutes més del compte i ensenyes la teva població a produir i a innovar, en comptes d'anar regalant trens sense passatgers i xecs nadó, les coses et sortiran molt millor. Cal demanar feina i no pa. Aquesta és la gran diferència entre els països calvinistes i els catòlics, aquest és el gran abisme entre rics i nou rics, entre responsables i irresponsables barruts.

Espanya i per extensió els països mediterranis no tenen un problema econòmic concret, tenen un problema estructural i moral. L'Estat espanyol està en escac i gairebé mat perquè té més d'un 20% d'atur, un 20% d'economia submergida, un frau fiscal enorme, un 100% del deute sobre el PIB i amb una part del seu territori a punt de separar-se que és el que li aporta el 20% del seu PIB. Bonic el panorama, oi? El més desastrós de tot, però, és que els nous messies que sobrevolen la política hispànica són els que, a diferència dels països que se'n surten, amenacen d'implementar més regulacions i més control estatal. I seguimos para bingo!

El nou estat català, que per començar hauria de tenir una Constitució ben escueta per anar modulant les lleis de forma empírica, hauria de ser molt flexible i basar-se en tres troncs que ramifiquin en el laberint de la complexitat social. El primer és l'educació per crear alumnes crítics i emprenedors; el talent és el que ens farà lliures. El segon, a retornar la confiança i l'economia a la gent per treure pes a l'administració pública i evitar així tanta corrupció; menys regulació, més cooperació lliure, i per tant, més responsabilitat individual. I el tercer, en aprofitar la marca Barcelona per crear un node econòmic i cultural potent dins el marc d'un nou món on les ciutats acabaran manant més que els estats. Barcelona és el nervi del país i ha de ser la capital de la catalanitat universalista, perquè és d'aquesta manera com es fabrica un sistema de valors diferent que pot competir en condicions amb les altres grans ciutats del planeta. Només així ens en sortirem, només així superarem vells esquemes, i només així el món ens valorarà.

Article publicat al Nació Digital