Jo em crec el president

Molts hem sigut incrèduls amb Convergència i Unió, incrèduls amb la seva convicció nacional i la seva fermesa política fruit de l'acció al llarg dels anys de governs de peix al cove i pactes estranys i inexplicables. I no n'hi ha per menys, esclar, les més notables plomes de l'articulisme català, algunes d'elles fidels votants sorgides de les entranyes de la mateixa família convergent, ens han relatat a bastament totes les misèries que aquesta coalició electoral ens ha anat deixant al llarg dels anys. Aquella moralitat en què ens alliçonava el pare -nostre- Pujol durant més de dues dècades, com si tota Catalunya cabés a la punta del seu dit guiant-nos cap a la veritat nacional, ha quedat entredita, per no dir naufragada, després de la corruptela familiar i de la retractació pública reconeixent el seu fracàs polític. A l'edat de 80 anys! Déu n'hi do. També, el mal perdre convergent durant l'època del govern d'esquerres i catalanista els hi va fer passar una mala jugada amb aquella escandalosa traïció del Mas, en una nit freda d'hivern de l'any 2006, pactant amb en Zapatero la mort de l'Estatut, tallant en sec tota aquella il·lusió nacional que s'havia generat el 30 de setembre de l'any anterior. L'estreta relació de CiU amb el cercle Godó hi ha fet la resta.

És evident que en aquest món d'interessos ningú és de fiar, ni tant sols dels propis independentistes (coneixeu aquella meva teoria que hi haurà independentistes de pedra picada que podrien votar NO en un referèndum? Bé, això és un altre tema). I per aquesta regla de tres, de CiU encara en podríem esperar una última jugadeta de les seves, qui ho sap. El que és ben cert però, és que aquest país, molt de tant en tant i de manera cíclica, posa contra les cordes a tothom i obliga a posicionar tot ésser viu que habita en aquests verals. Sí, encara que sembli un miracle, fins i tot en Duran, el Conde i l'Herrera ho faran, ja ho veureu.

El que jo percebo ara mateix doncs, és que el president Mas, empès per la situació i el context, ha decidit tirar pel dret d'una vegada per totes i fer com d'altres líders catalans d'altres èpoques; agafar-se fort i que passi el que Déu vulgui. I avall que fa baixada. Molts símptomes darrerament em fan pensar que la moneda ja està a l'aire i que tot dependrà de la força i la intel·ligència de cada bàndol. La convicció del president no ha estat alterada des del pacte amb ERC, amb consegüent sorpresa i desencaixada de molts. Ell s'ha mostrat fidel i impertorbable fins al moment amb el programa previst, i això, ja és una novetat en la política actual. Les reunions amb l'alt funcionariat català, la preparació de la Hisenda catalana, la graduació de la primera fornada de funcionaris per esdevenir ambaixadors en un futurible estat català, la bona sintonia entre govern, ANC i Òmnium, l'acció subtil però consistent del departament d'Afers Exteriors, i sobretot, la renuncia de Duran a la secretaria general de CiU, ens dona moltes pistes que això pot anar de veres. Si més no, és ben cert que des de la Transició fins ara mai s'havia arribat tant lluny.

Celebrem-ho doncs, estiguem amatents a tot, disciplinats, conscients del que ens caurà a sobre, ferms i tàctics. A Madrid saben que el problema català és endèmic, i que sempre estarem demanant més i més. Per tant, han decidit presentar batalla fins al final per resoldre l'assumpte almenys per unes quantes generacions més. Veurem doncs, fins on som capaços d'arribar nosaltres i si aquesta vegada la flamarada i la desorientació, una vegada més, no ens fa perdre bous i esquelles.