Jo em crec el president

Molts hem sigut incrèduls amb Convergència i Unió, incrèduls amb la seva convicció nacional i la seva fermesa política fruit de l'acció al llarg dels anys de governs de peix al cove i pactes estranys i inexplicables. I no n'hi ha per menys, esclar, les més notables plomes de l'articulisme català, algunes d'elles fidels votants sorgides de les entranyes de la mateixa família convergent, ens han relatat a bastament totes les misèries que aquesta coalició electoral ens ha anat deixant al llarg dels anys. Aquella moralitat en què ens alliçonava el pare -nostre- Pujol durant més de dues dècades, com si tota Catalunya cabés a la punta del seu dit guiant-nos cap a la veritat nacional, ha quedat entredita, per no dir naufragada, després de la corruptela familiar i de la retractació pública reconeixent el seu fracàs polític. A l'edat de 80 anys! Déu n'hi do. També, el mal perdre convergent durant l'època del govern d'esquerres i catalanista els hi va fer passar una mala jugada amb aquella escandalosa traïció del Mas, en una nit freda d'hivern de l'any 2006, pactant amb en Zapatero la mort de l'Estatut, tallant en sec tota aquella il·lusió nacional que s'havia generat el 30 de setembre de l'any anterior. L'estreta relació de CiU amb el cercle Godó hi ha fet la resta.

És evident que en aquest món d'interessos ningú és de fiar, ni tant sols dels propis independentistes (coneixeu aquella meva teoria que hi haurà independentistes de pedra picada que podrien votar NO en un referèndum? Bé, això és un altre tema). I per aquesta regla de tres, de CiU encara en podríem esperar una última jugadeta de les seves, qui ho sap. El que és ben cert però, és que aquest país, molt de tant en tant i de manera cíclica, posa contra les cordes a tothom i obliga a posicionar tot ésser viu que habita en aquests verals. Sí, encara que sembli un miracle, fins i tot en Duran, el Conde i l'Herrera ho faran, ja ho veureu.

El que jo percebo ara mateix doncs, és que el president Mas, empès per la situació i el context, ha decidit tirar pel dret d'una vegada per totes i fer com d'altres líders catalans d'altres èpoques; agafar-se fort i que passi el que Déu vulgui. I avall que fa baixada. Molts símptomes darrerament em fan pensar que la moneda ja està a l'aire i que tot dependrà de la força i la intel·ligència de cada bàndol. La convicció del president no ha estat alterada des del pacte amb ERC, amb consegüent sorpresa i desencaixada de molts. Ell s'ha mostrat fidel i impertorbable fins al moment amb el programa previst, i això, ja és una novetat en la política actual. Les reunions amb l'alt funcionariat català, la preparació de la Hisenda catalana, la graduació de la primera fornada de funcionaris per esdevenir ambaixadors en un futurible estat català, la bona sintonia entre govern, ANC i Òmnium, l'acció subtil però consistent del departament d'Afers Exteriors, i sobretot, la renuncia de Duran a la secretaria general de CiU, ens dona moltes pistes que això pot anar de veres. Si més no, és ben cert que des de la Transició fins ara mai s'havia arribat tant lluny.

Celebrem-ho doncs, estiguem amatents a tot, disciplinats, conscients del que ens caurà a sobre, ferms i tàctics. A Madrid saben que el problema català és endèmic, i que sempre estarem demanant més i més. Per tant, han decidit presentar batalla fins al final per resoldre l'assumpte almenys per unes quantes generacions més. Veurem doncs, fins on som capaços d'arribar nosaltres i si aquesta vegada la flamarada i la desorientació, una vegada més, no ens fa perdre bous i esquelles.  

Catalunya necessita 10 minuts

Hi ha una brama estesa en alguns cercles del nacionalisme espanyol que consisteix a creure que l'objectiu principal per desactivar el problema català és fer caure el president Mas. És allò de mort el gos, morta la ràbia. Ells calculen que amb una ERC victoriosa en les properes eleccions (un mal menor), per molt plebiscitàries que puguin ser, en Mas i els seus hauran -lògicament- de dimitir després d'un desastre electoral rere l'altre. I que, per tant, sense una majoria absoluta d'ERC i amb una CiU trencada sense el lideratge del president, és raonable pensar que tocat i enfonsat un actor important del sobiranisme, el procés estigui almenys malferit. I si, a més existeix la confiança, per no dir la certesa, que els convergents que venen al darrere a substituir el president cauran amb la primera oferta que vingui de Madrid, podríem pensar que el procés estaria tocat de mort. Sense comptar, esclar, amb l'esbirro Duran i els seus amics del pont aeri merdejant per allà al mig i una societat civil presa per la desorientació i en una possible batalla caïnita que, com tots sabem, és el nostre segell d'identificació. Un clàssic.


No cal dir que en aquesta exposició hi ha un bri de certesa que ens hauria de fer estar a tots alerta, sobretot la família convergent. És una obvietat que sense Convergència no hi ha independència, bàsicament perquè ells representen un dels tres pilars que suporten electoralment el sobiranisme català: 1) centredreta, 2) centreesquerra i 3) l'esquerra alternativa. Amb un panorama on ERC guanya les eleccions sense majoria absoluta i una CiU perdedora amb el president deslegitimat, qualsevol proposta de Madrid pot desestabilitzar seriosament el procés fent que els Recoders, els Vilas i els Campuzanos s'arrapin a les faldilles de la 3a via girant la cara a ERC i a la recerca d'una entesa primer amb el PSC i després amb Espanya per sortir de l'atzucac actual.

Però anem a pams, primer de tot esperem que la convicció del Govern sigui la de mantenir la consulta del 9N fins a l'últim minut. Això vol dir que hem de posar les urnes tant sí com no, hem de fer cues als col·legis, hem de mostrar al món que un país europeu de ciutadans pacífics no poden ficar la papereta dins l'urna. Aquesta és la imatge. Però a partir d'aquí, si no podem votar amb garanties, tot serà un abisme. El president convocarà eleccions -si pot ser fent-les coincidir amb les municipals-, mentre l'ofensiva estatal serà irrespirable. Davant d'això crec que tots hauríem de ser conscients de la importància que tindrà la figura del president i del perill que tot vagi de mal borràs si no l'acompanyem i l'acotxem. 

Hi ha dues possibles vies per encarar el camí de l'endemà si no hi ha consulta. Una seria constituir una candidatura unitària de tots els partits partidaris del SÍ a seques, amb l'objectiu d'aconseguir la majoria absoluta. Però aquesta opció, que sense dubte seria un bon revulsiu, pateix d'un greu problema; la CUP no s'afegiria a aquesta candidatura, i ni ICV ni UDC són de fiar en el sentit estrictament independentista. Massa estètica i sectarisme entre tots plegats. Sense tots aquests partits la unitat s'esberla i hi ha el perill real de no arribar a la majoria absoluta. A més, està comprovat que, diversificant el vot, el ventall és més ampli i s'arriba a més racons de la societat.

En aquest sentit, l'altra via seria presentar-se tots per separat però amb un punt inviolable en comú; si els partidaris del SÍ a seques obtenen majoria absoluta, guanyi qui guanyi, l'endemà es constitueix un govern de concentració de tots (sense excuses ni condicions!), per encetar un procés constituent i les bases d'un nou estat independent, amb les corresponents negociacions amb l'estat espanyol, Europa i la ONU. Per cert, això també val per si finalment podem votar i el SÍ-SÍ guanya.

Un estimat amic meu, l'altre dia m'explicava la teoria dels deu minuts (com a metàfora) respecte del procés català; consisteix que arribarà un moment no gaire llunyà que Catalunya necessitarà que en Mas, en Junqueras, en Fernández, la Forcadell, la Colau i qui calgui es trobin i s'estimin només durant deu minuts. Deu simples i gloriosos minuts per crear les bases del nou estat català i, a partir d'aquí, que torni la follia, les batalles i la disbauxa a la política catalana. 

Article publicat al Nació Digital


 

El president se la juga aquests propers mesos

La Rambla de l'Enric Vila

M'he tornat a empassar per segona vegada, com si d'un got d'aigua fresca a l'estiu es tractés, el llibre de l'Enric Vila sobre la Rambla barcelonina, Breu història de la Rambla (Galàxia Gutenberg, 2012). És  un llibre que en només dues-centes i poques pàgines t'explica qui som i com som els catalans. Sí, sí, què redimonis som els catalans des d'una òptica d'un carrer, d'una rambla. És un llibre que qualsevol amant del seu país hauria de llegir abans de morir, un llibre que qualsevol curiós de la vida hauria d'entendre per saber de què parlem quan parlem de Catalunya i del seu caràcter. 

El llibre és un assaig que va més enllà del propi territori i et permet redescobrir l'eterna tensió en el si d'Occident entre el camp i la ciutat, la importància de les ciutats en la construcció de l'imaginari col·lectiu de les nacions i el paper democratitzador i de progrés que poden tenir en el futur immediat d'un món més interconnectat que mai. 

És un llibre de curiositats simpàtiques d'aquesta rambla tan nostra però tan llunyana alhora, que descobreixes pàgina rere pàgina. Un passeig per les peripècies que s'hi han esdevingut al llarg de la seva història, sempre a cavall del binomi burgès i canalla que tan bé defineix aquest carrer major nacional de sinuoses formes mediterrànies i que sempre tira avall. Els alts i baixos que qualsevol carrer important amb vida frenètica vomita sense contemplacions; putes, bombes, revolucionaris, ionquis, i enmig el Liceu, floristes, cavallers, generals, més putes, hooligans, i la grisor franquista amb la seva feixuga herència colonitzadora a vegades en forma de taxista, de bar de tapes o de travesti 'contracultural' de finals dels setanta. 

La Rambla pels catalans és la cara B de Montserrat, ens diu l'Enric Vila, amb un llenguatge proper i atrevit. Un text amb tota la força que caracteritza aquesta fornada de nous escriptors que, com aigua de maig, ens han revolucionat l'articulisme a casa nostra de 15 anys ençà. Deixant enrere i a molta distància tots els llimacs de la cultureta oficial i els 'progres' demodés que escriuen amb una retòrica avorrida i gens transcendent. Aquest llibre de l'Enric Vila és com un concert d'en Roger Mas, et reconcilia amb la nació, és una presa de terra que sense proclames t'enganxa a la catalanitat més sincera. O com un text d'en Francesc Pujols, però més entenedor i no tan hiperbòlic.

Llegiu aquest llibre siusplau, llegiu-lo, no us faci mandra. La mandra és per perdedors i de desnaturalitzats. Hem de llegir aquest llibre per entendre'ns entre nosaltres i per refer un país sencer, que traduït en el llenguatge d'aquest llibre, vol dir envair de nou la Rambla de Barcelona per fer-nos-la nostra. Només quan un carrer recupera la personalitat és quan tot es recomposa i flueix per on ha de fluir. 

I és que ara, en l'actual cruïlla que vivim, certament la Rambla també ha viscut una recuperació explosiva, hem assolit una Rambla bonica, plena i joiosa, el negoci flueix més que mai. De mica en mica hem aconseguit espolsar-ne la rèmora franquista que la va deixar amb tantes ferides, però encara li manca una profunda catalanitat per fer-la encara més referent mundial, perquè com ja va dir el savi: l'ultralocal és el més internacional.



No puc acabar sense deixar-vos un tastet del llibre on el Vila ens fa una reflexió essencial de la Rambla:

"La Rambla és fruit del nostre esperit individualista, heterodox i juvenil, i de la capacitat que hem demostrat per donar a les nostres contradiccions un equilibri imperfecte però harmònic. La Rambla no gasta els fums de sermó racionalista que transpiren els carrers de París. La nostra metafísica del concret, que té tan poc veure amb el pensament cartesià francès, no es veu tant enlloc com en aquest carrer fogós i alhora gen grandiloqüent, que és fet de detalls i de fragments, igual que el nostre paisatge."