És sabut que les monarquies, parlo de les europees (les altres se m'escapen per poc interessants i banals), van ser el pal de paller de les comunitats nacionals durant segles. Sabem que representaven la llibertat dels serfs del camp enfront de la perversa noblesa feudal. La ciutat sempre ha estat llibertat. La monarquia no solament significava la protecció dels més desvalguts, de la pagesia, sinó que era el garant de la unitat nacional. El pòsit indispensable per explicar el naixement dels futurs estats nació. També era el mirall on el populatxo abocava tota l'esperança que li mancava, l'admiració al luxe sempre ha estat un analgèsic per combatre la penúria en aquests estrats socials, i un reflex per a respectar el seu protector. Una esperança per albirar temps millors, com una religió, vaja...
Dit això, un cop Occident va passar les seves revolucions corresponents i el concepte de la llibertat individual i la igualtat d'oportunitats sortosament ha solidificat a les ments dels ciutadans (uns més que altres), quin paper hauria de tenir ara la monarquia en aquesta part del món? N'ha de tenir? Continuo pensant que sí que en té, sempre que les societats que les acullen es creguin el valor bàsicament unitarista i també glamurós que representa aquesta institució. En tot cas és el poble qui ho ha de decidir, i jo no sóc ningú, per exemple, per dir-li a un anglès que la seva fantàstica reina no serveix per a res, perquè tinc la sensació que per a ells encara serveix.
Per tot plegat, salvant les distàncies amb la monarquia anglesa i sabent que l'espanyola és un cau de tarats i irresponsables, penso que la infanta Cristina no hauria de fer el “paseíllo” fins als jutjats mostrant-se davant de tothom. Esclar que no. Ni el Príncep s'hauria d'haver casat amb una plebea, ni cap membre de la Casa Reial ha de demanar explicacions per res, ni pel gaudi d'anar a caçar, siguin animals racionals o no. Si la monarquia és monarquia i el poble espanyol ho ha volgut així, què recony és això de tenir privilegis i alhora jugar a ser ciutadans normals?! On és el glamur? On és el sentit monàrquic de la superioritat irracional per voluntat divina? Un rei ha de caçar i no tenir una filla que treballi en un banc. No es pot anar a missa i repicar campanes. Aquesta mania que té la monarquia espanyola de ser propera i “campechana” és lamentable per la institució i per la salut mental dels seus súbdits que, al final, es creuran que els que tenen sang blava són com ells, com el poble ras. Un contrasentit estètic i històric. Perquè si finalment és així, si realment es desitja que tota aquesta mandanga de la reialesa sigui compatible amb el teu veí del quart segona, llavors per quins set sous els paguem els seus luxes? Si tothom és igual, per què ells tenen privilegis i jo no? Paradoxes d'una monarquia i una societat dèbil.
La monarquia és o no és, serveix o no serveix, però aquestes mitges tintes són una enredada i un robatori memorable. Que cadascú accepti el seu rol a la societat i, si no, no haver sostingut la monarquia durant tants anys al poder. Paraula d'un republicà.
Article publicat al Nació Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada