Aquell llibre, per cert, rebatut magistralment pel gran historiador del catalanisme popular, el també traspassat Josep Termes, és un dels pilars de l'aurèola esquerranosa catalana representada al llarg dels temps per mil i una branques políticosocials que poden anar des de l'hedonista gauche divine fins a l'obrerisme immigrant lerrouxista, passant per l'antisistema nostrat i el clàssic militant del PSC i d'ICV. Un llibre demagog i ple de falsedats sobre el catalanisme, far i guia de tota quanta moralitat "progre", que conceptualment ha arribat a fer forat fins al punt de poder afirmar que el partit que farà el sorpasso tard o d'hora al PSC, el Partit de la Ciutadania, és fill d'aquell ignominiós text escrit per un dels pares de la Constitució espanyola.
El drama de la tesi del llibre és que se sustentava sobre la mentida i la inexactitud contextual (un fet reconegut pel mateix Solé), la qual cosa ha significat que els seus descendents polítics hagin viscut permanentment en una il·lusió buida, una seguretat ideològica espectral que els ha portat innevitablement a un túnel sense sortida. O el que és el mateix, el que els hi donava sentit polític s'ha esvaït en només una dècada. En aquest sentit cal remarcar un any concret, el 2003, quan Esquerra Republicana (l'emergent independentisme d'esquerres) va trencar pel mig aquell binomi autonomista (CiU-PSC) i va optar per donar l'oportunitat d'or al socialisme català perquè demostressin al poble que ells tenien sentit de país i que no només defensarien Catalunya igual que els seus predecessors, sinó que ho farien millor. Quan l'independentisme, molt astut, els va posar dalt de la palestra i davant del mirall, en aquell precís moment, el PSC i tota la maquinària federalista va començar a cavar la seva pròpia tomba, el seu final va reflectir-se en aquell miratge de bonrotllisme que l'"amic" de Madrid els hi havia de proporcionar. I tot això ha passat perquè després del pallaquisme, el PSC, fill també de les tesis soleturianes, mai s'ha cregut la nació catalana com a subjecte polític i el ressentiment que això produeix ha curullat durant anys i fins el dia d'avui les seves ànimes.
Els socialistes mica en mica, any rere any, han anat perdent la confiança pràcticament de tothom, la dels seus votants i també dels seus intel·lectuals. Uns votants farts d'incompliments i corruptel·les vàries, farts de la Chacón i de la cova baixllobregatina, i una intel·lectualitat que ha marxat a l'espanyolisme desacomplexat com els De Carreras i els Espades o cap al sobiranisme com els Ruberts de Ventós, Ramonedes i Mascarells. El seu cos ideològic ha quedat estabornit a causa de la seva incapacitat i ineptitud d'entendre els nous vents democràtics de regeneració política i de llibertat nacional. El fet és que la solitud comença a formar part del planeta PSC, i ningú aposta ja per ells de forma diàfana. No recordo cap llibre seriós que avali les tesis del federalisme al s. XXI, a més del de Miquel Iceta, un refregit d'articles titulat Idees pel debat socialista, que havia de representar el decàleg del nou socialisme català impulsat en el 12è Congrés del partit celebrat l'any 2011, però que, com tot el que toquen els socialistes catalans, ha quedat en l'oblidança general.
Algú ben preparat haurà d'escriure una dia el per què del fracàs d'un partit que ho va tenir gairebé tot i que acabarà en la indigència política. Algú haurà d'estudiar minuciosament totes les causes que han acabat amb el tot poderós PSC i la seva sublim idea que pretenia ser el top del progressisme català, però que finalment ha demostrat ser l'olor a fregit d'una barbacoa a l'aire lliure i el Don Simón dels vins. Realment, tot plegat és carn de tesi.
Superioritat moral? Corrupció? Caciquisme local? Covardia o vassallatge davant del PSOE? Ingenuïtat respecte la política espanyola? Odi irracional al catalanisme escenificat erròniament en la figura de Jordi Pujol? Menyspreu a l'independentisme d'esquerres? Inadaptació als canvis socials (tot i ser un partit d'esquerres!)? Tot això i més poden ser les causes del fracàs socialista. L'altre dia en un agradable sopar amb la Patrícia Gabancho (una exmaragallista passada ja fa temps al sobiranisme), m'explicava l'enuig profund que tot aquesta gent sent. M'ho escenificava en una conversa que va tenir amb una vella amiga de la gauche divine, on li mostrava la seva incomprensió absoluta pels nous viaranys que ha agafat la política catalana, i el disgust personal de ja no figurar en el centre avantguardista social i polític tal com ho havien estat en els seus anys daurats. Doncs és això mateix, és la fi d'un cicle, el final d'un concepte i d'una manera d'entendre i viure la vida que tard o d'hora haurà de ser plasmada en una tesi titulada: "La fi conceptual de l'esquerra sucursalista. Com fer fracassar un projecte polític". El títol és un regal de la casa. De res.
Article publicat al Nació Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada