Dos anys luctuosos passats amb molta pena i poca glòria han estat la penyora que hem pagat, però. Dos anys per oblidar que brillaran per la seva absència en els llibres d'història. Ni tan sols una trista ressenya, n'estic segur. Dos anys de merda perdent el temps fent-nos creure que hi havia un govern fort i dels "millors" suportat dia a dia per l'arrogància d'un PP que, tot xiroi, ocupava la centralitat de la política catalana. "És per gestionar la crisi", ens deien... Dos anys ridículs aguantant una lloca cridanera que s'inflava com un globus i una tribu independentista que es pensava ser al zènit mentre donava lliçons de puritanisme independentista a tothom. En definitiva i per desgràcia de tots, dos tristos i grisos anys d'una pompa falsa i escueta de tot quant fatxenda que es passejava pel país amb satisfacció castissa feta fonedissa en tan sols una nit. Ara ja no podran bordar com abans. Caput, c'est fini...
Malgrat viure en una situació límit amb una ciutadania desgastada que demana a crits una solució a l'injust tracte polític i econòmic que rebem de l'Estat espanyol, un vot vehement antitripartit sortit més de l'estómac que del cap va permetre que CiU obtingués el 2010 una folgada, diria que sobredimensionada, "majoria" per omplir d'il·lusió el cor dels catalans i emmenar el país cap a la recuperació en tots els sentits. El camí era/és tortuós i ells van preferir fer-lo amb uns socis molt perillosos per gestionar la boira del mentrestant. Evidentment, això feia albirar un final desastrós i el malson, per sort, ha durat ben poquet.
La gent, ara sí, ha votat en clau sobiranista i per una reestructuració de les polítiques socials, és a dir, ha portat el país allà on havia de ser fa dos anys. Alguns ja ho vam escriure llavors que calia aquest escenari actual, però la bogeria i el càstig diví que es va voler imposar a una ERC desgastada perquè passés penitència ho van impedir. Un que és pragmàtic i no creu en aquestes estranyes pràctiques supersticioses del càstig i el perdó, ja defensava el 2010 que calia una centredreta i un centreesquerra nacionals i sobiranistes al bell mig de la política del país, junts i forts, per encetar el camí definitiu cap a l'estat propi. Doncs bé, finalment després d'expectar dos anys estúpids i absurds, ja l'hem posat en solfa. Alabat sia Déu i benvingut sigui aquest nou escenari.
El president Mas i l'Oriol Junqueras han de fer possible Itaca, és de necessitat extrema i no hi ha alternativa possible. Han de fer com el poble escollit que tira pel dret sense pors ni dubtes. El president i el cap de l'oposició -per fi tots dos sobiranistes- poden anar a l'una i seria positiu que tothom els concedís un marge de confiança. Ha arribat l'hora de la política amb majúscules i res seria més decebedor i lamentable que entre tots plegats tornéssim a espatllar-ho. Evitem siusplau debats alliçonadors de taverna on el més cridaner és millor entrenador que en Guardiola. El pacte CiU-ERC, sigui des de dins o des de fora -és l'estabilitat, estúpids!- és el resultat de 30 anys d'intents embrollats per consolidar majories socials en favor d'un major grau d'autonomia per al nostre país. Calien totes aquestes estratègies per fer créixer aquestes majories? Claríssimament, sí. Calia esperar tants anys? Potser no. Però en tot cas, ja som al cap del carrer, i ara més que mai cal seriositat, generositat i sobretot molta confiança en els dos líders que estan cridats a portar Catalunya al concert de les nacions lliures. Som-hi!
Article publicat al NacióDigital.com
 |
| Dos anys de pa sucat amb oli |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada