Duran i Lleida, l'amic de la metròpolis

En Josep Antoni Duran i Lleida és un paio especial, fins i tot m'atreviria a qualificar-lo com el típic prototip d'homenàs estimat per les dones, aquella mena de mascles que sempre queden bé davant d'una femella. Ell, d'aspecte senyorial i d'una educació segurament exquisida -això sempre és d'agrair-, és un personatge que gràcies a la victòria aclaparadora dels seus socis convergents, ha obtingut de nou la oportunitat de recol·locar-se al centre del debat polític i ressorgir així de les seves cendres. La palestra és el seu lloc vital.

Semblava doncs que en la Catalunya triomfant que d'uns anys ençà l'independentisme construïa a pas ferm, aquella Catalunya que sortia al carrer desacomplexadament i que intentava tallar el bacallà des de les institucions -malgrat la tirada que l'independentisme sempre té a la trinxera-, ja no hi tenien cabuda personatges antics, un xic foscos i petits com ell -amb la il·lustre excepció del Montilla, és clar-. D'aquella Catalunya menuda, ja m'enteneu; aquella mirada de pobre, de gos apallissat, aquell provincianisme ranci que va tot lo dia demanant perdó intentant esgarrapar quatre engrunes mastegades i humides per posar-les dins al cove.

En Duran i Lleida malgrat la planta que mostra és petit, és d'aquesta Catalunya xica. No és d'estranyar doncs, que el noi de la Franja -ell diu que és aragonès- sempre hagi representat aquella mirada de curta volada davant el país. Compte però! El líder d'Unió Democràtica també representa l'ordre i la seguretat que aquella bona part del poble que se li en fot un rave la política necessita quan van maldades, és l'home conservador -de cintura cap amunt- que els salvarà de la sacsejada, el desordre i l'atreviment polític. Per això, sempre acaba sent un dels polítics més ben valorats de tot l'Estat espanyol. L'espanyol de l'any, vaja...

Tinc amics -molt bons amics- propers a Convergència que les passaran canutes aquests propers mesos de campanya electoral, no ha de ser gens agradable confiar unes eleccions i les negociacions amb un Estat que et nega l'existència a un personatge d'aquest calibre. Vull dir que, tot allò que estàvem covant els últims anys i semblava que ja no tenia marxa enrera: unitat pel concert econòmic, desacomplexar el país, avançar en el dret de decidir... Pot quedar en el no res si aquesta petitesa política acaba sent la que remena les cireres a Madrid.

Fiqueu-vos-ho al cap, amb una CiU forta a Madrid i amb un Duran i Lleida movent-se com peix a l'aigua pel Congrés espanyol, la Catalunya decidida i desperta morirà en nom del consens i la bonhomia, que és el mateix que dir que, Espanya pot estar molt tranquil·la perquè la mica de dignitat que ens quedava anirà escolant-se com l'aigua per la claveguera, per acabar ajuntant-se amb altres aigües fecals i així fer un únic riu indivisible. Com sempre, és clar...

Article publicat al NacióDigital.cat