Quin país!

Curiós el que va passar ahir en aquest dissortat, però resistent país. El matí ens llevàvem amb la Llei de Proclamació de la Independència, una llei que passava sorprenentment el seu primer tràmit, el de la Mesa del Parlament, escenificant així les dues faccions globals que tenim al país, la facció catalana i democràtica, i la facció espanyola i totalitària. Així doncs, d'aquí a dos mesos aproximadament, el país podrà gaudir d'un debat amb tots els seus ets i uts sobre la possibilitat i el full de ruta cap a la independència, és a dir, que el debat sortirà del bar i de les llars per fer-lo al Parlament i per extensió a tots els mitjans. Felicitats sinceres als que ho heu fet possible, l'estètica és molt important, i el sol fet de poder retratar a uns quants diputats i partits polítics ja és important.

Alerta però, d'històric tal com ho va qualificar el diputat de SI Toni Strubell, no en té absolutament res, puix aquest fet ja s'ha repetit tres cops en la història moderna del Parlament: el 1989, 1998 i 2010. El d'ara és un pas més per portar el debat a la palestra, únicament i simplement això. Positiu? Sí. Eficàs? Pse... La diferència amb l'últim cop, per exemple, és que l'any passat van ser 21 diputats a favor i ara en seran 14. El fet és que, fins que no hi hagi 68 diputats disposats a votar per la independència, tot serà foc d'encenalls amb tota la bona voluntat món. Ara n'hi ha 58 de partidaris, dels quals 44 estan segrestats pels seus respectius partits. Per tant, cal seguir creant majoria i fer política en majúscules, fer polítiques socials pel benestar de la gent, perquè l'atractiu i el suport a la independència només vindrà per aquí, malgrat uns quants cridaners encara no ho vegin així. D'altra banda també caldrà treure la por als votants independentistes que ara han votat seguretat i pluja fina.

Per la tarda, el Twitter bullia per dues causes diferents, i no era precisament per aquesta llei. Resulta que en Quim Monzó es va dedicar a colapsar-lo a base de repiular a tothom, un divertimento amb tons subversius i surrealistes, que un servidor va xalar de valent. Ara ell s'ha donat de baixa, boníssim! Esperarem doncs el seu article dedicat a aquesta anècdota.

L'altre fet, va ser la bojeria que es va desfermar amb el garrotweet, el Garrotin versió 2.0. Un invent d'en Roc Casagran de Sabadell, que de seguida va fer les delícies de centenars de catalanes i catalans versant amb improvització a la xarxa: En Titot, els EBO's, Xavi Sàrrias, Josep Huguet, Josep Bargalló, Raül Romeva, Feliu Ventura, Roger Palà, Quim Soler, CGT de Manresa... van fer que aquesta aplicació entrés al top ten de l'estat espanyol del Twitter, quasi res... Quin país!!!