En Met Miravitlles

Amb el meu afany d'informar i fer entendre que al nostre país, no només està ple de cagadubtes (per tot allò que som un poble d'esperit lliure, però no sabem per a què volem la independència nacional, puix sinó ja seriem lliures), sinó que també hi ha homenots enginyosos, irònics, àvids i sornaguers que han fet que aquesta nació malgrat no tenir un Estat propi, sinó ben al contrari, tenir-ne dos en contra, hagi resolt el tema de la supervivència en cultura, economia i política amb un més que notable. Ara i aquí us faré una petitíssima referència al "Met" Miravitlles.
Jaume Miravitlles i Navarro, figuerenc de naixament, després d'exiliar-se a França per intentar matar el rei espanyol amb la gent de Bandera Negra en el complot del Garrf, va militar a Estat Català i va ser un dels participants en els Fets de Prats de Molló, després va entrar a militar a ERC i va treballar per la Generalitat de Catalunya. Polític i periodista, va fer amistat també amb els genis outsiders que en aquells anys, durant el primer terç del S.XX, van fer de Catalunya un dels llocs de referència mundial de l'avantguarda cultural i de les idees. Per posar un exemple respecte a això, ell va ser un dels actors junt amb Salvador Dalí, de la pel·lícula "Un chien andalou".

I tot això per què? Doncs per posar-vos un trocet de les memòries d'en Met Miravitlles, on parla d'en Francesc Pujols. És molt bo.

He estat amb Pujols dues o tres vegades a la
meva vida. Una d’elles fou durant la Guerra
Civil. Fou l’organitzador d’un acte dedicat
especialment als soldats i oficials de l’exèrcit
popular. Els orador érem nosaltres, només
dos, i ell féu imprimir un anunci que deia
“Mano a mano: Pujols - Miravitlles”.

Jo vaig parlar primer i vaig dir totes les coses
que han de dir-se en situacions com
aquella. El seu discurs, en canvi, fou Pujols
pur, d’una audàcia i d’una valentia moral extremes.
Començà a parlar en català, però
sobtadament s’adonà que a la llotja de prosceni,
aquella que hi ha al costat mateix de
l’escenari, hi havia set o vuit oficials joves
però molt condecorats.

S’adreçà personalment a ells, molt a prop,
donant un cop a l’entaulat amb el seu bastó, i
començà així: “Voy a hablares a Vds. en la
lengua del Estado, porque el número de galones
que llevan en su pecho demuestra que
son castellanos”.

I, en un castellà d’accent marcadament català,
com el d’en Pla, començà a exaltar Catalunya,
el seu pes a la història, i acabà gairebé
tocant-los, una mica sorpresos i espantats
pel que deia: “Vds., a los catalanes, debieran
llevarnos en safata, porque sin nosotros
no sabrían ni qué es el teléfono”.

Pujols és també l’inventor d’una teoria segons
la qual els catalans, anant pel món, en el
futur, ho tindran tot pagat.

Ell ja començà a aplicar la teoria per compte
propi. S’exilià a França, després de la desfeta
republicana, sense sortir, però, de la zona Perpinyà
- Montpeller i sense ni cinc a la butxaca.
Algú, però, s’encarregà de fer real la seva
profecia: Pau Casals, en efecte, convidà Pujols
i el seu acompanyant –el crític musical Moragas–
a l’hotel on vivia, amb dret a llit i taula.

La factura setmanal, la presentaven al gran
músic el dissabte a l’hora d’esmorzar, dins un
sobre postal sense tancar. Casals la mirava
amb un gest maquinal i en acabar d’esmorzar
se n’anava a la caixa de l’hotel i donava un
taló corresponent a les despeses. Ho feia, el
mestre, amb el mínim d’aparatositat, per no
ferir la dignitat dels seus dos amics.

Un dissabte, Casals trigà a baixar, i Moragas
–l’anomenaven “Moraguetes” perquè era petit
i viu– va agafar el sobre, en sortir la factura
feta als seus dos noms, i digué displicent:
“Barato, barato”.

La passà a Pujols, i aquest, sense ni mirar-la,
digué: “Barato? Regalat, home!”

Ho trobo genial!!!