Pujols i Gaudí

Per Pujols l'arquitecte que ha estat capaç de fer la catedral que materialitza i simbolitza aquest esforç ètic, la voluntat d'ésser i la plenitud espiritual, és Gaudí. Una plenitud que va més enllà de qualsevol religió (també de la cristiana) i que mostra la plenitud moral a què pot arribar l'ésser humà (en general) i el poble català (en particular). Per a Pujols, el temple mostra una plenitud que ens remet al sentiment religiós més radical, profund i sublim.
A un sentiment religiós inherent a la vida humana i que sobrepassa els límits de les religions concretes: "és un temple que tenint molt d'artístic i potser molt de religiós, no té res d'expiatori, perquè la humanitat no està subjecta a la llei moral que la domina, per anar-la a expiar a la vida eterna, com als presidis, com creuen i prediquen totes les religions conegudes, sinó que la llei moral, com demostrem nosaltres posant-nos en contra de totes les religions i fent veure que s'equivoquen, no és sinó la manifestació natural, lògica i necessària de l'esforç còsmic, que porta la humanitat a l'altra vida que ve després d'aquesta, tal com aquesta ve després de les moltes que veiem que hi ha a sota nostra, en l'escala biològica dels ésser orgànics que formen com nosaltres els graons de l'escala de la vida que puja de la terra fins a l'eternitat que potser i sense potser serà representada per les catedrals de l'Esdevenidor, que ja pagarien alguna cosa per tenir un valor artístic tan arrelat i profund com la que té el tros de la catedral d'En Gaudí". (Pujols, 2002, p. 30-40).

Extret del llibre: Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Joan Cuscó i Clarasó.

Si cal llegiu-vos-ho tres cops, és que és molt fort!