Ja gairebé hi som, ja hi arribem, aquella línia vermella que l'independentisme català ha estat somniant tants i tants cops ja gairebé la tenim a tocar dels dits. Portem ja 30 anys a l'esquena d'enganys continuats, d'espolis escandalosos, de democràcia a la espanyola (o sigui no-democràcia), de
coitus-interruptus i de capficar-nos amb l'intent d'encaixar amb Castella, un fet només esperat pels il·lusos federalistes catalans. Però ara ja arriba, ja la tenim a tocar, la línia que defineix un estat d'atzucac, de no sortida sinó és la lògica i normal que qualsevol país del món ha escollit, la de la llibertat, o dit d'una altra manera la del dret de decidir.
Fa poc hem passat el drama del finançament, un drama a la grega que si voleu que us digui la veritat, desitjava que passés el més ràpid possible, puix tots sabiem que el què arreplagaríem mai seria el que ens pertoca. Si us he de ser sincer tant em fot 3.000, 3.800, com 4.000 milions d'euros, està clar que com més millor, però el que vull dir és que la xifra en definitiva és el de menys, els catalans vam votar favorablement a un Estatut nefast que per a més inri el líder principal de la oposició el va renegociar a la baixa amb el president espanyol. El resultat és que, i ho vull tornar a dir amb tots els seus ets i uts, gràcies a ERC, tenim més del que ens pensavem que ens tocaria respecte l'Estatuet que tenim. I qui dia passa any empeny.
Però ara ve la mare dels ous, ara va de debò, el finançament no deixa de ser una simple branca de la llei mare (la branca més important si voleu, però una branca), ara ve doncs quan la llei més important del país, la llei que regula totes les altres lleis, la llei de lleis, està apunt de ser inexistent, de desaparèixer, d'acabar esclafada i humiliada gràcies a 12 personatges tenebrosos. Aquest Estatut, que és la carta magna que no ens mereixem (els catalans ens mereixem una Constitució), posarà punt i final al procés de construcció autonòmica de l'Estat espanyol: Tenim dues opcions doncs, acceptar ser una gran diputació catalanoespanyola i anar tirant amb el cap cot, o ser un país normal i decidir lliurement fer-nos majors d'edat.
Els partits polítics catalans per tant, tenen molta feina ara mateix; ERC, CiU i ICV junts amb la societat civil ja s'han definit i estant escalfant motors de cara a la gran movilització, el PSC però, com sempre no vol sentir a parlar de res que no faci olor a Espanya. Estar clar doncs, que tots tenen feina, però als sociates no només se'ls hi gira feinada sinó que a més a més tenen un problema gros, molt gros; si no s'afageixen a la normalitat nacional, hauran de fer malabars per enganyar els catalans i intentar fer veure un cop més que amb el PSOE Catalunya hi guanya, i que Espanya és el paradís de llum i color de la diversitat nacional i el respecte a les cultures. Puag!!!
I CiU? doncs els regionalistes, que ara van de sobiranistes (benvinguts a la casa gran, sense ironies) si no es posen les piles, i, ai las! fan el pas definitiu per saltar el mur autonòmic patiran del mateix mal que els sociates. Desitjo de tot cor que el facin.
I de moment, Òmnium (amb els partits abans esmentats) ja ha obert la veda amb la manifestació multitudinària, tot esperant que el sobiranisme català sigui conscient i estigui a l'alçada del moment que estem vivint i de l'estratègia que ha de fer servir, que aquesta no és altra que teixir un denominador comú entre la molta diversitat de persones i ideologies, i traçar una ruta que no es quedi només amb aquesta movilització,
per avançar cap al dret de decidir del poble català. Amb això vull dir que tant el
búnker ansiós, com els ambigus de torn no espatllin la unitat sencera de tot un poble.
Us posaré un exemple fàcil d'entendre. Sabeu perquè a la Guerra de Separació, altrament dita dels Segadors, el poble català va fer un paper més que digne? Doncs perquè al mateix bàndol hi coexistien un canonge il·lustrat i de classe alta i un pagès afamat i inculte, junts amb totes les contradiccions de classe, de manera de ser i de fer que us podeu imaginar per una causa comuna. Amén.
