L'esquerra i el taxi

Permeteu-me que comenci amb una frase directa i explícita: el silenci de l'esquerra nostrada davant l'intent monopolístic del sector del taxi és eixordador. I quan dic esquerra catalana em refereixo als grans partits que ocupen el centre mainstream de la socialdemocràcia del nostre país, entitats socials i líders d'opinió del mateix espectre polític; no a l'esquerra dita radical, que ja se li sobreentén la legitimació dels monopolis públics i el seu acarnissament en contra de la lliure competència, com si d'un pecat talment es tractés. 

Almenys, entenc que a aquest consens socialdemòcrata se li pressuposa una defensa de l'economia de mercat dins d'un marc públic sòlidament regularitzat. Però res de res, silenci en la foscor, ni una sola veu sobre un conflicte que fa temps que s'arrossega. Deixant de banda els quatre de dins del Govern que s'hi trenquen el cap, de cara la galeria -que és on es brinda la batalla ideològica- cap suport ni cap opinió amb solvència dels seus companys de partit ni de la seva infanteria de tertulians.

No han volgut entrar ni de passada en una qüestió considerablement greu que ens afecta a tots els ciutadans i que està cridada a ser una de les problemàtiques de l'any. La por escènica que mostren els nostres líders davant d'aquest tema és clamorosa i ens explica per què en aquest país tot es despatxa a mig gas. Queden lluny -molt lluny- dels grans referents històrics que, a voltes, sempre ens han volgut inculcar com a mites a seguir.

Després de la roda de premsa del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, on anunciava les mesures preses per regular el sector del taxi, amb les ja conegudes restriccions a la competència, no hem vist a cap polític de rang opinant sobre aquest ignominiós xantatge a tota la ciutadania per part d'un lobby amb interessos estrictament privats.

Serà que la partitocràcia que vivim els sotmet i se'ls menja l'ànima lliure? I l'independentisme, tan reivindicatiu i orgullós de la modernitat, del progrés i de les smart cities europees, no té res a dir de tot això? De veritat? Entenem o no que la independència de Catalunya hauria de començar per assimilar-nos més a Suècia que a Espanya? O volem independitzar-nos mantenint els mateixos tics antieconòmics dels països que estan a la cua del progrés? De veritat que se'm fa molt difícil de seguir-vos.

Tancar el mercat és socialment injust, aquesta és una màxima que els diferents organismes públics de la competència ens han anat advertint durant els últims mesos, i més quan es tracta de tancar-lo a les noves operadores digitals que no només han vingut per a quedar-se, sinó que ens aporten més qualitat, preus baixos i benestar. Limitar artificialment el mercat comporta automàticament un benefici arbitrari cap a certs grups de pressió que es mouen sempre al voltant del legislador. També atorga valor a uns serveis o indústries que probablement ja no el tenen o que han quedat desfasades perjudicant així el conjunt dels ciutadans amb un servei de menys qualitat.

En aquest sentit, cal recordar que el monopoli del taxi a l'Àrea Metropolitana de Barcelona ocasiona un dany als consumidors de 61,4 milions d'euros anuals. O també que, l'escassetat imposada per la restricció planificada de llicències (congelades des dels anys 80!) ha provocat una bombolla de preus escandalosa amb la consegüent especulació -dels mateixos taxistes- al mercat secundari. S'estipula que el 2016 el valor d'una llicència dins el mercat captiu era de 134.115€ (CNMC 2015), al contrari, en un mercat competitiu no tindrien pràcticament valor.

Per tot plegat, em produeix una tristor falsa quan veig membres de l'esquerra radical que viu d'explotar els sentiments dels més desafavorits, defensar la privatització gratuïta de rendes públiques, la captura reguladora de certs càrtels o la pressió de grups organitzats en contra del bé comú. El seu embolic mental no té parió a gaires llocs més del món civilitzat. Però aquesta mena de menfotisme per desconeixença, per paüra o, encara pitjor, per mandra del gran gruix de l'entramat socialdemòcrata català em té francament fascinat. El taxi és una qüestió que ens afecta i que per la mala praxi -una vegada més- de l'administració, ens ha petat a la cara a tots.

Un programa liberal per a Catalunya

Els propers comicis electorals a Catalunya es duran a terme en una evident situació d’excepcionalitat en què la restauració del govern, l’alliberament dels presos polítics i la recuperació de la normalitat institucional marcaran la campanya i el debat públic. Si bé l’ús discrecional de l’estat de dret –o dret penal de l’enemic, concepte teoritzat pel professor alemany Günther Jakobs–, la vulneració de drets civils (llibertat d’expressió, premsa, reunió i manifestació) i la supressió de garanties processals per part de l’Estat espanyol haurien de preocupar i ocupar a qualsevol liberal, també és un fet que la normalització de l’autoritarisme sota l’amenaça tàcita de la violència infantilitza l’escena pública, anul·lant el debat constituent i laminant l’esperit crític respecte a les propostes polítiques que presenten els partits.

Per aquest motiu, el Col·lectiu Catalans Lliures (CCL) -en tant que think tank o pol de pensament independent, dedicat a la generació de coneixement, la divulgació de les idees de la llibertat i la influència en el disseny de polítiques públiques- ens disposem a articular un “Programa liberal per a Catalunya”. Una proposta amb quatre punts concrets que es poden desplegar a curt termini, en la propera legislatura autonòmica:

1. Reforma de l’administració. L’administració de la Generalitat de Catalunya s’ha caracteritzat sempre per un cert mimetisme del model heretat de l’Administració General de l’Estat. La realitat de les competències exercides, el pes del personal transferit de l’Estat, les inèrcies de l’entorn cultural i, sobretot, una mala distribució d’incentius han resultat en un model administratiu disfuncional. És indispensable que la societat catalana engegui una reforma profunda de l’Administració que possibiliti resultats institucionals i organitzatius més eficaços i eficients. Comptem amb uns òrgans administratius molt enfocats a la producció i execució de serveis, amb un dèficit d’intel·ligència rectora i mancances severes a l’hora de gestionar, calcular i avaluar riscos. Això és, en gran part, resultat d’una estructura molt jerarquitzada i polititzada on producció i provisió de serveis i interès públic i interès corporatiu/funcionarial es confonen com a norma general. Des de CCL apostem per: eliminar la designació directa en l'Administració, crear un sistema professional d’alta direcció i accelerar la transició dels llocs de treball de tipus funcionarial al règim de contractació laboral, reorientar la política d’ocupació pública sota el criteri “internalització de la  intel·ligència i externalització del  tràmit” (L. Casasnovas), crear una instància pressupostària  independent encarregada de validar les  projeccions d’ingressos i despeses i utilitzar les TIC per dissenyar mecanismes àgils de transparència, accés a la informació i retiment de comptes.
 
2. Millor regulació, major competència. Espanya –i Catalunya- lideren els rànquings pel que fa al nombre de monopolis legals, barreres d’entrada i restriccions a la lliure competència. En base a l’evidència i seguint els arguments aportats per l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) i la Comissió Europea, la solució òptima per a sectors com el de l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC o taxi) o el de la distribució minorista de medicaments (farmàcies) passa per reduir les càrregues administratives i la sobreregulació existent. Des del CCL creiem que cal eliminar els numerus clausus en el nombre de llicències de les VTC i les restriccions geogràfiques (per exemple, per què només pot haver-hi una farmàcia per un determinat nombre de ciutadans?), així com l’obligatorietat de col·legiació per a titulars de farmàcies. La Generalitat de Catalunya podria exercir les competències que disposa en matèria de transports, en virtut de l’article 16 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i del sector farmacèutic (llei 31/1999) per establir una normativa veritablement pro-competitiva, permetent l’obertura d’uns mercats actualment captius a la competència i generant un major benefici per al conjunt de la societat. Finalment, en l’àmbit de la regulació de l’economia col·laborativa i la llar compartida (Airbnb) valorem positivament les recomanacions de l’Informe de la Comissió Interdepartamental de l’Economia Col·laborativa del 5 de setembre per definir un entorn regulatori dinàmic, transparent i segur des del punt de vista jurídic.

3. Llibertat educativa, autonomia pedagògica i equitat social: introducció del xec escolar. Creiem en un model educatiu plenament descentralitzat amb autonomia dels centres públics i privats per desenvolupar els seus programes curriculars i mètodes d’ensenyament. Com? Amb la introducció d’un xec escolar, una ajuda monetària per cada fill en edat escolar de quantitat  creixent en funció del nivell de renda i amb la qual s'abonarien les despeses del centre educatiu on la família triés matricular-lo. Introduir mecanismes d’elecció i competència entre escoles no només afavorirà la innovació i la generació de talent sinó l’equitat social, al permetre que les famílies amb un menor poder adquisitiu puguin triar centre. A més, aquesta mesura aniria acompanyada d’una reducció de l’esforç fiscal, retornant els diners a la butxaca dels contribuents. En definitiva, es tracta d’assolir llibertat educativa garantint la universalitat. En aquest sentit, és imprescindible acompanyar la mesura d’un major i millor accés a la informació per part de les famílies respecte a les característiques de cada centre per tal que l’elecció es dugui a terme en un context equitatiu i inclusiu.

4. Despenalització del cànnabis. Dilluns passat es confirmava la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei catalana de les associacions de consumidors de cànnabis del 6 de juliol, després que el Consell de Ministres espanyol aprovés la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat. Aquesta resolució suposa una clara involució pel que fa a la seguretat jurídica i la regulació de l’autoconsum de cànnabis a casa nostra. La Generalitat estableix que, per mitjà de reserva de llei orgànica i per a garantir la igualtat en l’exercici del dret d’associació, té la competència exclusiva en matèria d’associacions. Des del CCL considerem que el consum de cànnabis en l’àmbit privat, sia per motius lúdics o terapèutics, forma part de l’exercici del dret fonamental al lliure desenvolupament de la personalitat, el dret a la llibertat de consciència i el dret a disposar del propi cos. Els poders públics han de garantir la protecció de la salut, la seguretat i la defensa dels drets i interessos legítims d’usuaris i consumidors a través d’una regulació garantista i transparent. Cal revertir la  situació d’inseguretat jurídica i sanitària que suposa el marc normatiu vigent, que ha propiciat l’existència d’un mercat clandestí sense cap control de qualitat, amb una manca absoluta d’informació al consumidor, i un entorn que dificulta l’aplicació de polítiques de salut pública orientades a minimitzar els riscos i danys derivats del consum de cànnabis.

Aquestes quatre propostes -la reforma de l’administració pública, l’obertura dels mercats a la competència, la introducció del xec escolar i la despenalització del cànnabis- són viables en un context merament autonòmic i no ens consta que estiguin plantejades per cap dels set partits amb representació parlamentària. Tanmateix, a Catalans Lliures som conscients que moltes altres reformes interessants i de llarg abast en l’àmbit laboral (com la simplificació contractual, la motxilla austríaca o la millora de les polítiques actives d’ocupació), fiscal (l’impost negatiu sobre la renda, bonificacions per activitat d’I+D i la reducció de l’impost de societats i les cotitzacions socials) i civil (la legalització de la gestació per substitució i el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers o CIE) només es podran aplicar si Catalunya es constitueix com a estat independent.

Article publicat al Nació Digital

Som així, el llibre de la modernor

Ja ha arribat, ja el tenim aquí. Per fi entre mans una petita obra mestra, un trosset d'història underground -i també contracultural- del nostre país. El llibre Modernisme Aborigen -Som Així- editat pel cercle modernista de Ponent, Naltros Sols, és un joia, la nostra joia, que explica com un petit grup de gent il·lusionada i meravellada per l'estètica seixantera, va posar la banya en la recuperació dels anys daurats del progressisme cultural català per convergir-lo i empastifar-lo directament amb la cultura mod britànica. La coincidència no és extravagant, puix la cultura pop i transgressora que aleshores inundava tot Occident va conformar un moviment juvenil similar que sense cap dubte va representar la nova revolució cultural del s. XX, i fins als nostres dies. Fills directes del capitalisme i de l'obertura de mercats, tot això va comportar un esclat del consumisme que va permetre una nova era hedonista d'alliberament i trencament amb les estructures clàssiques imperants. El mestissatge fruit d'una immigració que donava molta més riquesa -cultural i econòmica- al món desenvolupat ja alliberat de les guerres, va ser la cirereta definitiva pel sorgiment d'unes cultures juvenils assedegades de llibertat. Doncs bé, ara fa una dècada una pinya de gent entusiasmada per l'escena mod i el ric llegat modern català dels seixanta, van originar i protagonitzar uns aplecs anomenats modernistes i aborigens que han marcat una fita dins la cultura de tribus i moviments culturals del nostre país. I la prova són els més de 30 Aplecs, recopilacions musicals, revistes i exposicions que s'han dut a terme durant l'última dècada arreu dels PPCC. Aquest llibre ja forma part de la nostra història i de la història cultural de Catalunya. Aquest llibre fa justícia amb una gent que amb tot l'amor pel país i amb ganes de traspassar fronteres estereotipades i plenes de prejudicis, han fet quelcom de bonic per la modernitat cultural d'aquest país.

No puc oblidar-me de dir que servidor, com a part i membre directe de tot aquest xou, és feliç de veure, en perspectiva, tanta feinada feta i tants moments divertits passats, és un plaer haver compartit il·lusions i nits de disbauxa modernista amb tota la gent que ha conformat aquest moviment. Tanmateix, és un orgull veure com finalment això s'ha plasmat en un llibre per a la posteritat. Gràcies de tot cor als que ho heu fet possible. 

Per a més informació:

https://www.facebook.com/NatrosSols/

En diferit

Ahir ens van tirar un gerro d'aigua freda amb el possible cost de desgast del moviment independentista. La d'ahir va ser una jornada que depèn de com acabi tot plegat serà recordada als anals de la història com l'enèsima baixada de pantalons de l'autonomisme català, o la jugada genial d'un govern que controlava la situació. Molta gent però té la sensació que el processisme segueix i que s'ha deixat escapar una oportunitat d'or. També és veritat, i no ho podem perdre de vista mai, que fer una declaració d'independència depèn de molts actors a l'hora. En aquest sentit si l'oferiment d'Europa és un farol (molt probable), ens trobarem en una situació similar d'aquí a unes setmanes però més desgastats que ara. Si no és un farol farem bé d'accelerar els tempos si no volem perdre la trempera que tenim. En el cantó espanyol, si Madrid accepta cert diàleg emmarcat dins la Llei i ens demana eleccions, ens trobarem que la pilota tornarà al teulat de la Generalitat amb un situació molt més compromesa que ara; serem els independentistes que davant al món rebutjarem les urnes. Touché per Madrid! Per contra, és cert que si no volen diàleg i ens apliquen el 155 tindrem una altra gran oportunitat que espero que, ara sí, aprofitarem. Tanmateix, dependre sempre de la reacció de Madrid no trobo que sigui una bona tarjeta de presentació davant del món. El que es va fer ahir va ser una jugada d'escacs potser necessària, però molt arriscada. I és evident que si no ens posem un deadline en aquesta pròrroga del processisme, acabarem allà on ens volen els nostres enemics, fent voltes i voltes discutint si som prous o no i si tenim prou força per declarar la independència. I qui dia passa any empeny... La independència en diferit té el risc d'acabar la partida en taules, té la virtut de guanyar temps i carregar-nos -una vegada més- de raons, per això caldrà no perdre el temps i demostrar davant del món que aquesta opció de suspendre la Declaració la governem nosaltres, i que en qualsevol moment pot ser retirada per nosaltres mateixos. I en qualsevol moment vol dir en qualsevol moment dins un període curt.

Que Déu ens agafi confessats.

Un somni fet realitat

En la vida dels éssers humans poques vegades un somni es fa realitat, de fet, hi ha molta gent que mai aconsegueix assolir el seu somni vital de vida. Fins i tot arribo a pensar que aconseguir un somni és un fet tan excepcional, que probablement és difícil que la gran majoria dels mortals puguin gaudir d'aital objectiu. Avui els catalans i les catalanes que apostem per la llibertat i la dignitat d'aquest territori que al llarg de la història hem anomenat Catalunya, estem jolius perquè veurem com un somni que semblava impossible -condició bàsica perquè un fet esdevingui somni- es fa realitat. En aquests instants que escric aquest text no sabem quina mena d'independència ens presentaran els nostres polítics al Parlament, però és evident que aquest moment que vivim, aquesta fita que hem assolit és un fenomen tan excepcional i emocionant que, pels que ja hi érem fa temps, significa sense cap dubte un somni fet realitat. Sí, un somni perquè sabem d'on venim, perquè coneixem la nostra dissortada història com a país, i també perquè després del menyspreu i la befa dels que durant 40 anys ens han alliçonat des de la mentida autonòmica i la fragilitat moral, ara podem dir que malgrat tot aquest pes que suportàvem sobre les nostres espatlles, ens n'hem sortit. De fet, ja els hem guanyat perquè hem acabat demostrant que l'independentisme no era una epifania de quatre sonats, sinó que l'hem acabat fent majoritari a Catalunya. Sí, us hem guanyat, hem guanyat als que des d'un regionalisme nociu han mercadejat amb la nostra dignitat, hem guanyat als llimacs que sempre s'han arrossegat demanant permís i perdó a l'amo madrileny, hem guanyat als equidistants que sempre acaben blanquejant l'opressor. Us hem guanyat, sí, perquè acabi com acabi tot aquest procés, a Catalunya hem acabat sent majoritaris. Per tot això doncs, avui el President de la Generalitat declararà la independència de Catalunya. I això, sense dubte, és un somni esdevingut real.

Una abraçada a tots els que hem coincidit en un o molts moments en aquest llarg camí cap a la llibertat.

La revolta llibertària

Catalunya és un país bregat en la lluita, també en el comerç, i, sobretot, en la solidaritat. Fixeu-vos que aquests comportaments vesteixen clarament una idea llibertària de la humanitat i configuren una actitud robusta que al llarg de la història fa difícil de doblegar. Podem restar dècades i fins i tot segles hivernant represaliats, amagats en la foscor només amb un bri de llum d'espelma mentre fem vàlida la dita de qui dia passa any empeny, però el pensament -o l'esperit- sempre rebrota i sobreïx. És el nostre bucle històric. El que ens està passant aquests dies és la versió actualitzada de la nostra pròpia novela històrica, i ens mostra una vegada més aquesta ànima tan nostrada del do it yourself  que pot arribar a desbordar polítics, estats i democràcies. 

En la Catalunya petita i provinciana sorgida del pacte del règim del 78 va emergir tota una generació de polítics que van fer el possible per reconstruir, amb un esclop i uns espardenya, un país maltractat i denigrat per 40 anys de feixisme espanyol. Aquesta generació de polítics, volent-ho o no, sent-ne conscients o no, de seguida van convertir-se amb els xaiets del nou sistema, que no era més que una blanquejada estructural de l'anterior. Van ser el braç executor de l'autonomisme, el nou sistema feliç on tot funcionava i, sobretot, rajava. Van ser els cacics locals de l'Espanya guai i 'moderna' mentre traficaven amb els sentiments de llibertat i de catalanitat de la població. I així vam anar tirant durant 35 anys amb una societat completament adotzenada sota les ordres d'un catalanisme i d'un progressisme folklòric, que feia i desfeia a la seva manera per satisfer els seus propis negocis. Corporativisme autonòmic, se li pot dir. Però, esclar, tota mentida acabar esclatant, tota màscara acaba caient, i com que l'estat espanyol, amb tot el seu alt funcionariat, és una màquina profundament autoritària i intervencionista ha acabat mostrant la seva veritable cara i ha aconseguit reblar el clau que calia per desfermar la indignació general. 

La grandesa de tot plegat és que aquest moviment va de baix a dalt i desborda i aixafa tothom que es posa pel mig intentant anar a contracorrent. No cal recordar les víctimes que, fent gala del seu autonomisme tebi, han quedat desbancades. Aquest moviment a vegades em recorda el protestantisme clàssic, que rebutja l'intermediari per arribar a Déu; en el nostre cas, els catalans han apostat una vegada més per l'autogestió i per encetar una revolta transversal i apartidista, sense intermediaris ni guies morals. L'estat i els seus opinaires lacais han intentat absurdament fer creure que caient la burgesia catalanista es desarmaria el moviment, o que el Govern no tindria la valentia per tirar endavant el referèndum. Però s'han equivocat. De fet, en tot aquest procés tan denostat pels pedants que amaguen la seva covardia sota una capa equidistant, sempre s'ha errat en l'anàlisi, hem hagut de suportar hores i hores de lliçons completament equivocades de gent en aparença brillant però que realment arrosseguen una ceguesa i una mediocritat que clama al cel. Sempre equivocats. Equivocats.

La independència de Catalunya és la darrera revolta liberal d'Occident, perquè enfonsa les mentides, desemmascara el corporativisme i obliga a repensar el model d'estat-nació sorgit de les entranyes del jacobinisme. Diumenge Europa no serà la mateixa d'abans perquè la revolta catalana interpel·la directament el model ultra estatista europeu. És la revolució autogestionària de les sinèrgies col·lectives, de l'empaperem i de l'imprimim, és la revolta dels somriures, perquè el liberalisme sempre somriu, i sobretot planta cara a l'establishment extractiu que se n'aprofita. Guanyarem!

Comencem curs. El liberalisme a punt.

Durant tot aquest darrer any servidor ha tingut la sort de creuar-se i d'establir amistat amb una sèrie de joves encara en edat universitària que no només professen un futur prometedor en el debat de les idees a casa nostra, sinó que destil•len una capacitat intel•lectual en l'àmbit polític i econòmic fora del comú. I no exagero, creieu-me. Que a la meva edat, la quarantena, torni a il•lusionar-me i a atrevir-me amb projectes ideològics conjuntament amb persones quinze anys més joves que jo, corrobora que potser, ara sí, començo a fer-me gran, o que alguna cosa no he afinat del tot bé anteriorment en els ambients polítics on m'he mogut. En tot cas, la creació de la plataforma de pensament liberal Col·lectiu Catalans Lliures (CCL) no només ha fet despertar de la letargia el liberalisme al nostre país i li ha donat la frescor i l'autenticitat que necessitava, sinó que serveix també perquè aquests nois i noies tinguin una palestra on desenvolupar-se i treure la poteta dins del debat públic català. Altrament, seria una llàstima que romanguessin desconeguts dins les seves universitats. 

El cas és que, durant aquest primer any de vida del col•lectiu, entre reunions i il•lusions, hem absorbit tal quantitat d'informació nova que a mi m'ha servit per refrescar, en alguns casos, i en d'altres descobrir, tota una nova literatura sobre qüestions econòmiques i socials que, malauradament en aquest país on vivim i patim, resten a l'ostracisme més absolut i vergonyós. El Col•lectiu ha pogut vestir-se i presentar-se davant la societat amb un argumentari poc emprat i conegut en aquestes latituds: promoure un model de societat oberta i pròspera de ciutadans lliures en una Catalunya independent, que reconegui el pluralisme, la tolerància, els drets civils, les institucions inclusives, la defensa sense embuts de la propietat privada i l'economia de lliure mercat. Aquestes són qüestions que, dites així i de manera generalista, sempre queden bé, però un cop rasques una mica i les desenvolupes te n'adones que aquí molt poca gent les defensa i argumenta d'una manera seriosa i consistent. Nosaltres creiem fermament que el progrés dels països i de les societats passa per tenir com a eix principal la llibertat tant en el camp civil com en l'econòmic, i ho podria resumir en aquests cinc punts essencials que CCL ha establert com a propis:

1.     Globalització i comerç. Catalunya és un territori eminentment exportador i captador d'inversions. La societat catalana és històricament emprenedora i això fa que en un territori petit com aquest sigui de vital importància l'obertura al comerç internacional. Catalunya és un pol logístic de primer ordre i qualsevol aposta pel proteccionisme o per barreres no aranzelàries és un error majúscul d'una ignorància supina que ens posiciona en bàndols retrògrads i indesitjables.

2.     Institucions inclusives. És a dir, un país amb contrapoders forts, amb mecanismes independents sense designació política per fiscalitzar millor el govern. Blindar les institucions dels interessos partidistes i els lobbies nostrats i reforçar la democràcia alliberant-nos dels incentius perversos que crea la dependència excessiva al sector públic. Els estats seran inclusius o seran extractius.

3.     Liberalització del mercat laboral. Els països econòmicament rics saben perfectament que per tenir protecció social prèviament cal que l'economia esdevingui lliure amb un mercat laboral flexible. Això és que el govern central no planifiqui arbitràriament els sectors econòmics, sinó que aquests tinguin llibertat de negociació entre parts. Un marc que afavoreixi la competitivitat i la mobilitat laboral. És la riquesa que crea l'estat del benestar, no al contrari.

4.     Moderació fiscal. Així mateix, per completar aquesta llibertat econòmica cal que hi hagi una significativa rebaixa fiscal a la creació de riquesa per incentivar l'estalvi al sector privat i les empreses puguin invertir per crear nous llocs de treball. La millor garantia de benestar i prosperitat és que la riquesa generada per un mateix es quedi en gran part a la seva butxaca.

5.       Drets civils. Darrerament hem viscut múltiples vulneracions de drets i llibertats fonamentals: la persecució política d’un periodista sueco-turc que suposa un atac a la llibertat de premsa, l’atropellament de la llibertat d’expressió per part de grups a banda i banda de l’espectre ideològic, el qüestionament del dret a la defensa d’un acusat o la inexistència de la separació de poders que recurrentment evidencia la gestió del conflicte català en són alguns exemples. Les posicions de certs sectors sobre qüestions com la gestació subrogada o la lliure circulació de persones també ens preocupa i ens ocupa.

El drama de la nostra societat ja ha estat desglossat manta vegades per tot el catalanisme polític. Vivim una situació secular degradant. La llarga pertinença a un estat decimonònic, autoritari, clientelar, profundament intervencionista i que mai ha tingut la democràcia en el seu ADN, ha fet que la nostra vida social estigui massa influenciada per un model que rau a les antípodes de la nostra manera d'entendre les relacions econòmiques. Tanmateix, no m’agrada atribuir la culpa sempre als altres, no es pot anar per la vida xiulant fent veure que la cosa no va amb tu. Per això insisteixo que necessitem assumir les responsabilitats que massa vegades oblidem amb l'excusa del maltracte espanyol. 

I aquí és on vull anar a parar, a la responsabilitat dels partits centrals del país i els seus líders, com a representants i mirall de tota la societat. Sovint se'm fa un buit a l'estómac en veure com tots els partits sobiranistes, uns més que altres, s'esforcen per copiar fil per randa el model econòmic i social espanyol -per molt que no ho vulguin reconèixer, és clar. Se'm fa un nus a la gola en veure com, per una banda, es reclama ser la Dinamarca del sud o la Massachussets europea i per l'altra, es cau de quatre grapes a la trampa llatina. Aquella que consisteix a ser part d'un club mentre la mamella vagi rajant. Europeisme de caixer automàtic, com molt bé defineixen el duet Tremosa-Sarri. Copiar el model nòrdic no és compatible amb defensar monopolis per molt populars i simpàtics que siguin; no és compatible amb legislar a cor què vols, cor què desitges, malmetent la competitivitat; no és compatible amb voler un mercat protegit que gira la cara al comerç internacional; no és compatible amb col•locar tants càrrecs de confiança arreu... Copiar els nòrdics no té res a veure amb tot això que es defensa i se'n fa bandera massa sovint, perquè com diu un amic meu, 'el camí a l'infern regulatori és empedrat de bones intencions'.

Catalans Lliures fem una aposta de futur immediat per una Catalunya pròspera, independent i oberta al món, que xoca de ple amb alguns plantejaments incomprensibles fets des del catalanisme polític central. Per això es fa molt difícil d'entendre el seguidisme que es fa des de molts sectors de la política i de l'associacionisme català al model econòmic espanyol, que només ens portaria de nou al desastre i a la mediocritat. Hem de passar del precapitalisme espanyol a un liberalisme real que faci responsable a la ciutadania creant cercles de solidaritat i de protecció per als més desafavorits. Els partits ens portaran a la independència política, però també necessitem que ens portin a la independència social, és a dir, allunyar-nos del model que fins ara hem viscut. I això només es fa liberalitzant el país en tots els àmbits, empoderant la ciutadania i obrir-nos al món com a potència comercial. El nou curs comença i el liberalisme català, amb CCL al capdavant, està preparat, ple d'il·lusió i de propostes, per presentar batalla en el camp de les idees. Estem a punt per fer una Catalunya millor i realment lliure.