Esperança il·lusa.

Després d'uns dies desconnectat per motius no nadalencs, torno a la càrrega amb l'actualitat política del nostre dissortat país.
Doncs això, celebro que el nostre govern (gràcies a ERC, les coses com són!) s'hagi tret la son de les orelles amb el tema del finançament i ensenyi una mica les dents, només una mica! faltaria que el gobierno amigo s'enfadés. Que rebutgin de bones a primeres l'enganyifa del Solbes i el cafè per a tothom que està forjant un cop més l'Estat, sempre és d'agrair.
Ara bé, les coses són com són, tenim una negociació a la baixa, gràcies, tinguem-ho ben present, al pacte d'amagatotis sobre l'estatuet del gran catalanista Artur Mas amb el mentider oficial de l'Estat, tenim una lacra al país que es diu PSC que sempre, sempre, sempre acabarà acatant el què els hi digui el PSOE, i tenim una ERC que reitero, de moment és la única veu discordant i que pressiona dins el govern (ha de ser un drama governar amb els enemics de Catalunya, tingueu-ho en compte), que tard o d'hora, espero que més d'hora que tard, faci un cop de puny sobre la taula i es planti demanant el tancament de caixes i un referèndum. Sinó és així, amigues i amics, Espanya tornarà a repartir cafè i guanyarà un cop més amb la inestimable ajuda de la sociovergència. Això és endèmic, cansa fins i tot, és la història interminable, nosaltres perdem, ells guanyen, i la majoria dels nostres polítics com rucs, intentant l'encaix amb Espanya. St. Antoni gloriós!
Ja ho diu aquell que viu a les muntanyes navarreses; fins que la nostra filla (Espanya), puix Espanya existeix gràcies a nosaltres, és el nostre fruit bord barrejat amb la garruleria mesetària, no es separi físicament de nosaltres la península ibèrica no respirarà tranquil·la. I ja se sap que un fill li costa molt separar-se dels pares.

Porteu-se malament aquest 2009.
(Perquè portar-se bé i fer el deures, no serveix per res, ja ho veieu amb la política).